Ahir, degut al cansament d'un dia força dur, vaig posar-me al llit més aviat del que és habitual. Com que em costava adormir-me, vaig decidir que em posaria a llegir algun dels molts llibres que tinc començats per la tauleta de nit.
La veritat és que, des que sóc a la Universitat, he perdut l'hàbit de lectura que tenia quan era més petit. Probablement perquè la carrera que he escollit porta associada una gran càrrega de lectura diària, arribo a les nits amb poques ganes de posar-me a llegir. I si algun dia en tinc, el cansament em venç i no puc superar la barrera de les 10 pàgines. Però ahir, remenant entre una pila de diaris vaig retrobar un llibre molt especial: Mis sentencias ejemplares, del Jutge de Menors Emilio Calatayud.
Estareu pensant que no és massa coherent primer atribuïr al Dret la culpa d'haver perdut l'hàbit de lectura unes línies, i explicar-vos ara que, quan tinc temps lliure, em diverteix llegir llibres de Dret. Doncs potser no, però m'agradaria parlar-vos breument d'aquest llibre, perquè és un clar exemple d'humanitat i una demostració que darrera de la justícia hi ha persones excepcionals. També m'agradaria, tot i que segurament això és una tasca impossible, trencar o desmentir alguns tòpics sobre aquest món.
Segurament molts de vosaltres teniu una concepció del Dret basada en la opinió que es tracta d'un àmbit de la vida molt important -sense dret, no ho hauria societat-, però força feixuc i, en certa mesura, excessivament artificiós (en el sentit que tot allò que té a veure amb el món jurídic ens ho representem voluminós, des del punt de vista material, i etern, per la lentitud de la justícia, des del punt de vista temporal).
Aquesta opinió, que comparteixo fins a cert punt, respon a l'esperit crític d'una societat que no tolera tot allò que es podria economitzar, tant en el sentit material, com en el temporal. En aquesta direcció, la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut (STC 31/2010) n'és l'exemple perfecte: gairebé 4 anys per emetre-la (des de la interposició de diversos recursos d'inconstitucionalitat) i gairebé 900 pàgines, carregades de frases redundants i contingut superflu. Efectivament, quan una opinió és tan estesa entre la gent, no és per casualitat. I és una obvietat, que el tribunal que actua com a màxim intèrpret de la Constitució ha quedat en evidència en aquesta ocasió. I això que ni he mencionat la seva composició...
Però avui no em proposo discutir aquesta qüestió, sinó parlar-vos d'una persona que des de sempre m'ha impactat moltíssim. I entre d'altres coses, m'ha sobtat per ser diferent entre els seus. Parlo d'Emilio Calatayud, un singular Jutge de Menors de Granada. Aquest personatge s'ha fet un nom dins de la Judicatura per l'originalitat de les seves sentències. No sóc dels que defensen aquells Jutges mediàtics que busquen protagonisme més enllà de la seva feina. Us asseguro que aquest no és un d'ells. En altres paraules, que el títol del llibre no és cap autobombo, sinó una autèntica realitat. Les seves sentències són exemplars, perquè van més enllà de la convencionalitat. Són sentències originals. Sense anar més lluny, aquest Jutge ha estat capaç de condemnar a menors d'edat a apendre a llegir i escriure, a plantar arbres, a esborrar graffitis, a netejar àrees on els propis condemnats han fet botellón o... a fer el Camino de Santiago, a més de 20 kms per dia. No faig broma.
El nostre personatge s'autodefineix com un revolucionari entre els joves, i certament ho és. D'uns ideals molt forts i arrelats, Emilio Calatayud és un home que creu en l'educació per damunt de qualsevol altre valor. I les seves sentències sempre tenen un contingut educatiu, que m'ha captivat. De fet, és de sentit comú castigar els menors a apendre coses quan han actuat contradient les lleis. En paraules del propi jutge: nuestro único empeño es que los menores que se han desviado vuelvan al camino de perfección.
En relació a això, volia fer una petita reflexió que fa temps que em ronda pel cap: des de moltes branques del dret, se'ns està ensenyant a la Universitat que el sistema judicial ideal seria aquell en què els jutges fossin meres màquines que, en base a uns fets, apliquessin la Llei en les seves decisions. És a dir, un sistema en què el Jutge no fos persona. Idealment, sona molt bonic, però això és impossible. És impossible perquè darrera la justícia hi ha persones i les persones -només faltaria- tenen ideologies. En països com ara Alemanya, no hi ha cap impediment perquè els Jutges formin part d'un partit polític. I això no em sembla malament. De fet, aquí a Espanya, els Jutges no poden militar a cap partit polític, però ens falta temps per etiquetar-los d'un color o un altre. Llavors, és rellevant realment aquest impediment?
M'ha sorprès gratament una anècdota que explica Calatayud en el seu llibre. Diu que després de condemnar a 5 nois i una noia a fer el Camino de Santiago, en una de les múltiples trucades que van mantenir durant l'aventura, els joves li donaven les gràcies, dient-li que s'havia "enrotllat de veritat" amb la seva sentència. A algú li havia passat mai pel cap la idea que una persona condemnada a una pena, truqui al Jutge per agraïr-li?
Per aquells que us faci mandra llegir el llibre, que us el recomano totalment, a l'entrevista que us enllaço clicant aquí, Calatayud denuncia casos realment paradigmàtics, com per exemple la possibilitat que s'ha donat amb les darreres modificacions legals a les noies de 12 anys de comprar la píldora del dia després, quan paral·lelament existeix una Llei que impedeix les relacions sexuals dels menors de 13 anys, ja que s'entén que qualsevol relació per sota dels 13 anys és inconsentida. Així doncs, es pregunta el Jutge, el nostre sistema està permetent que els menors comprin una píldora, fins i tot en aquells casos en els quals, per llei, no poden mantenir relacions? Increïble, però cert i perfectament legítim amb la llei a la mà...
JOSEP ROCHÉS RIBAS
Girona
