El problema no és la corrupció, el problema és la (manca de) democràcia

*Article publicat a El Jurista, el diari jurídic en català.

Fa uns 2400 anys, Plató, en el seu tractat de política i reflexió sobre l'ésser humà La República, ja alertava de les greus conseqüències que podia tenir per la societat que un governant fos corrupte. Segons el filòsof grec, l'abús de poder desembocava en una tirania, que era una de les formes de govern més despreciables i contra la legalitat. L'any 1887, l'historiador britànic Lord Acton, va escriure la cèlebre frase Power tends to corrupt, and absolute power corrupts absolutely ("el poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament").

A través d'aquests dos exemples, per tant, podem comprovar que la corrupció no és ni molt menys un invent dels últims temps. Malgrat això, en els darrers mesos, dia sí i dia també, les societats catalana i espanyola estan assistint estupefactes a un interminable espectacle de llum i colors relacionat amb el tràfic d'influències, les comissions, la malversació de fons públics o el nepotisme desacomplexat, entre d'altres. S'ha destapat la caixa de Pandora i la sensació és que això no té aturador, almenys a curt termini.

El problema d'aquest degoteig incansable d'escàndols és que, poc a poc, la gent s'hi va acostumant. I això és molt perillós, perquè fàcilment podem arribar a una situació de moral hazard en què hi hagi persones que es creguin legitimades per estafar sota l'argument "si ells ho fan i no els passa res, per què no puc fer-ho jo?". Aquesta tendència, encara que pugui semblar exagerada, ja està passant a moltes societats contemporànies, tal i com queda contrastat en un article magistral d'en Xavier Sala-i-Martin sobre l'evasió fiscal, en el qual es cita un estudi sobre la honestedat realitzat per l'economista Dan Ariely, amb una conclusió colpidora: per bé que en el món hi ha unes quantes persones que cometen estafes multimilionàries, la quantitat robada per aquests personatges és només una petita part del que es roba cada dia al món. Per què? Doncs perquè la gran majoria de les estafes es fan en quantitats molt petites i per persones que es consideren honestes. 

No obstant això, és molt lògic que els arxiconeguts casos Gürtel (amb les últimes informacions sobre Luís Bárcenas), Palau, Palma Arena, Nóos, Mercuri -i els que vindran- hagin acabat amb la paciència de la ciutadania. I m'atreviria a dir que la causa principal de l'enuig generalitzat no és tant la corrupció i els diners presumptament robats, sinó el sistema que permet que això succeeixi amb aparent impunitat. Espanya pateix un problema estructural dramàtic pel què fa a la democràcia en general, i la classe política en particular. Aquí en tenim una petita prova:

En una enquesta recent feta a una mostra significativa de la població (2500 entrevistes) més de la meitat dels enquestats (52,7%) creuen que la societat espanyola és poc o gens democràtica. Font: Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS). Barómetro diciembre 2012.

En aquest article, no pretenc encarnissar-me amb cap persona en concret, i encara menys abans de que la justícia actuï. És la meva obligació, com a estudiant de dret, tractar aquests casos amb el rigor que es mereixen i això inclou, indubtablement, respectar les presumpcions d'innocència, un criteri estructural de la justícia penal, recollit a l'article 24.2 de la Constitució. En aquest sentit, m'agradaria aprofitar per remarcar que els mitjans de comunicació, deliberadament o no, confonen sistemàticament la condició d'imputat amb la de processat o, encara pitjor, amb la culpabilitat del subjecte. Això, més enllà del ressò que pugui tenir la imputació de segons quines figures públiques, no fa cap bé a un Estat de Dret que ha costat molts esforços d'aconseguir. I en un Estat de Dret, els lladres -i fins i tot els assassins- tenen dret a que es respectin els seus drets. 

Dit això, ara a ningú ja no se li escapa que no hi ha un pam de net i és per això que molts polítics es troben a l'ull de l'huracà. Com diem els catalans, quan els gossos borden alguna cosa senten. És per això que m'agradaria anar més enllà i intentar entendre per què alguns subjectes amb responsabilitat directe sobre diners públics es dediquen a malversar. Com he apuntat més amunt, el problema és estructural i té un nom: democràcia. 

M'agradaria enfocar aquesta qüestió des de la perspectiva d'un sociòleg alemany que vaig descobrir ara farà un any a la Universitat. Robert Michels es va especialitzar en l'estudi del comportament de les elits polítiques i intel·lectuals de principis del segle XX, però els seus estudis són perfectament extrapolables a la realitat actual. A grans trets, Michels es l'autor de la Llei de Ferro de les oligarquies, que bàsicament postula que és inviable que el poble -ell parla de les masses- exerceixi de manera directa la seva sobirania incidint en la legislació de qualsevol Estat. Aquesta impossibilitat de la sobirania de les masses es deu, entre d'altres, a l'alt grau d'influenciabilitat d'aquestes enfront dels grans oradors populars, que són capaços d'incidir en la seva presa de decisions (l'economista alemany Wilhelm Roscher va citar: "És més fàcil dominar una gran multitud que una audiència petita; l'adhesió a la multitud és tumultuosa, espontània i tradicional"). 

Aquesta visió de Michels té, com he dit, certa vigència en l'actualitat. Els polítics s'han convertit en aquests grans oradors a través dels quals les masses deleguem les nostres preocupacions davant la incapacitat lògica d'exercir directament la sobirania. Ara bé, treballen els polítics com a autèntics delegats nostres? La resposta és rotunda: no. Per què? La primera raó és que la voluntat de l'individu es difumina entre la multitud (argument de Jean-Jaques Rosseau i Maximilien Robespiere); la segona, és que, desafortunadament, la política espanyola s'ha anat convertint en una professió on la primera preocupació dels que arriben a ocupar un càrrec públic és mantenir-lo. I quan més temps, millor. 

Un altre problema clau en el sí dels partits polítics ha estat la clara tendència a l'oligarquització que han patit durant el segle XX. Paulatinament, els líders dels partits polítics d'arreu d'Europa van passar de ser mers òrgans executius de la voluntat col·lectiva, a liderar els partits amb unes preferències que s'han anat distanciant de les de les masses. Aquest allunyament va anar generant elitisme, fent que s'invertís completament el rol dels conduïts (població) i els conductors (cúpules dels partits). A més -afegeix Michels- això ha provocat un fenomen paradoxal: quan més gran es fa l'estructura d'una organització política, menys s'aplica la democràcia en el sí de la mateixa. 

Aquest últim argument, justificable per Michels, és absolutament contrastable en els grans partits polítics espanyols: tant el PP com el PSOE són desconfiats a l’hora d’acceptar la famosa democràcia interna. Per si això no fos suficient, l'elitització dels partits ha provocat que no s'estructurin de tal manera que premiïn els mèrits, sinó la fidelitat, tot plegat, dins d'un sistema electoral de llistes tancades. Dit d'una altra manera, com més bé caiguis al teu superior, més possibilitats tens d'ascendir dins del partit, o bé d'entrar a les llistes. I per caure bé, no cal ser un geni, n'hi ha prou amb el que vulgarment s'anomena llepar culs... o amb no protestar gaire. Aquest fet més que contrastat, ens ha portat a una davallada important de la talla política dels nostres dirigents, precisament en un dels moments de la història en que s'han de prendre les decisions més rellevants. I així anem. 


Per molt que els polítics intentin amagar-ho, estudis empírics ens demostren que la classe política és un maldecap creixent entre els ciutadans espanyols. Comparant els baròmetres (CIS) de desembre de 2011 i 2012, observem que la classe política es troba entre les 3 preocupacions més grans dels enquestats. Amb només un any de diferència, s'ha gairebé duplicat el percentatge de gent preocupada per aquesta qüestió:

Un últim gràfic per entendre aquest fenomen i el pessimisme justificat que s'ha apoderat de la població. Els que creuen que la situació política és "molt dolenta" han augmentat 20 punts respecte finals del 2011:

Font: Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS)

Aquesta elitització dels partits polítics espanyols, independentment de les ideologies, ha generat unes cúpules rígides i inamovibles, amb poder per fer i desfer a la seva manera, però amb pànic a la regeneració democràtica i a tot allò que suposi un canvi. Aquesta rigidesa ha tingut conseqüències en totes direccions: d'una banda, sobre les Institucions, que cada dia estan més desprestigiades i són poc respectades pels ciutadans; d'altra banda, sobre els ciutadans, malgrat ser els responsables d'escollir els seus representants. 

Com a conclusió, la meva tesi és que la corrupció no és res més que una conseqüència d'aquesta partitocràcia i de la mala salut de la democràcia. Els líders dels partits polítics s'encarreguen de protegir-se entre ells, oblidant-se sistemàticament dels problemes de la gent. I com que si els enganxen, sempre podran dir "els altres també ho han fet", això és el compte de mai acabar. Però ja n'hi ha prou. 

JOSEP ROCHÉS RIBAS

Londres