Escòcia fixa una data pel Referèndum

*Article publicat a El Jurista, el diari jurídic en català. 

Mentre a casa nostra qualsevol trava provinent de Madrid és bona per obstaculitzar i encallar una mica més el dret a decidir dels catalans, és evident que l’entesa entre Londres i Edimburg –almenys pel que fa als termes i les condicions de la consulta- és absoluta.

Fa poques hores, el Primer Ministre escocès, Alex Salmond, ha presentat davant del Parlament el Projecte de Llei del Referèndum que permetrà als escocesos decidir el seu futur el dia 18 de Setembre de 2014. Segons Salmond, “aquesta és la llei més important que s’haurà aprovat des de la reunificació del Parlament Escocès perquè permetrà que Escòcia assoleixi els poders d’un país independent”. 

La Vicepresidenta Primera d’Escòcia, Nicola Sturgeon, és la responsable de la campanya a favor del sí a la independència. FONT: The Guardian

El valor de l'honestedat a través d'una anècdota molt britànica

Ja sigui a través dels mitjans de comunicació o durant una simple conversa entre amics, probablement no sóc l’únic que darrerament ha escoltat com algú, sense cap mirament, utilitza la generalització per definir qualsevol cosa. Així, per exemple, està de moda parlar d’una classe política corrupta, d’una societat consumista o de tomàquets que no tenen gust de tomàquet. Per descomptat, no ens podem oblidar de la cèlebre frase “Tots els/les homes/dones són iguals!”

Aquest fenomen, que bàsicament consisteix en donar per cert un enunciat universal basant-se únicament en la veritat observada a través d’enunciats particulars, és sens dubte una de les operacions més importants de la ment humana. Sense ànim d’entrar en un debat filosòfic, cosa que seria ficar-me on no em demanen, el que m’agradaria discutir en aquest article és si de vegades aquesta operació té una justificació vàlida quan parlem de societats o cultures. En altres paraules, és possible afirmar que els alemanys són molt constants, que els italians són molt romàntics o que els japonesos són molt ordenats? Personalment crec que no, tot i que considero que les societats ordenen les seves preferències respecte els valors de maneres molt diferents. I això les acaba definint en molt bona mesura.

El problema no és la corrupció, el problema és la (manca de) democràcia

*Article publicat a El Jurista, el diari jurídic en català.

Fa uns 2400 anys, Plató, en el seu tractat de política i reflexió sobre l'ésser humà La República, ja alertava de les greus conseqüències que podia tenir per la societat que un governant fos corrupte. Segons el filòsof grec, l'abús de poder desembocava en una tirania, que era una de les formes de govern més despreciables i contra la legalitat. L'any 1887, l'historiador britànic Lord Acton, va escriure la cèlebre frase Power tends to corrupt, and absolute power corrupts absolutely ("el poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament").

A través d'aquests dos exemples, per tant, podem comprovar que la corrupció no és ni molt menys un invent dels últims temps. Malgrat això, en els darrers mesos, dia sí i dia també, les societats catalana i espanyola estan assistint estupefactes a un interminable espectacle de llum i colors relacionat amb el tràfic d'influències, les comissions, la malversació de fons públics o el nepotisme desacomplexat, entre d'altres. S'ha destapat la caixa de Pandora i la sensació és que això no té aturador, almenys a curt termini.

L'acord d'Edimburg i el valor de la democràcia

*Article publicat a El Jurista, el diari jurídic en català

Aquest migdia, després de mesos d’intenses negociacions, David Cameron i Alex Salmond –màxims representants polítics del Regne Unit i Escòcia respectivament- han signat a Edimburg un acord amb els detalls del Referèndum d’autodeterminació que permetrà decidir als escocesos si volen esdevenir un Estat independent o pel contrari, volen seguir formant part del Regne Unit.

Aquest acord s’ha tancat gràcies a concessions d’ambdues parts. Bàsicament, no hi haurà més d’una pregunta –tal i com pretenia el Primer Ministre d’Escòcia- sinó que el poble només podrà optar per la independència o la unitat i, d’altra banda, el referèndum se celebrarà la tardor del 2014 i no pas abans, com desitjava el Primer Ministre del Regne Unit. A falta de la formulació exacta de la pregunta que es farà als ciutadans, el que ja sabem és que es canviarà la legalitat vigent per tal que puguin votar els joves de 16 i 17 anys.

Carta abierta a José Ignacio Wert, Ministro de Educación, Cultura y Deporte

*Article publicat a l'iNosaltres, el digital juvenil de Catalunya

Excelentísimo Señor,

Antes de nada, quisiera presentarme brevemente. Me llamo Josep, nací en un pueblo de la Província de Girona, tengo 21 años y estoy estudiando Derecho en Londres.

He pensado que, debido a que en España es usted la máxima autoridad en lo que educación se refiere, quizá podría dirigirme directamente a su persona, para contarle aquello que me preocupa y me inquieta, teniendo en cuenta mi condición de estudiante. 

Soy consciente de qué probablemente estas líneas jamás llegarán entre sus manos y también me imagino que mi opinión en el fondo le importará a usted un cuerno, pero mire, mis abuelos siempre me han enseñado que la esperanza es lo último que se pierde.

Tengo que confesarle con toda honestidad, Señor Ministro de Educación, que últimamente estoy algo triste. Por suerte, no tiene que ver ni con mi familia, ni con mis amigos, ni con mis relaciones sentimentales. Mi tristeza va más allá de todo esto.

La Constitució espanyola i l'arròs a la cassola

*Article publicat a El Jurista, el diari jurídic en català

Diu la dita que “les comparacions són odioses” i probablement sigui una veritat com un temple. No obstant, sovint són necessàries per entendre la realitat, o almenys això és el que sostenia Sigmund Freud, quan l’any 1921 en una de les seves obres va escriure que les comparacions són fonamentals, ja que és realment excepcional que un subjecte pugui prescindir dels vincles amb els que l’envolten; per a la vida anímica de l’individu, l’altre és important: com a model, com a objecte, com a enemic...

Però l’objectiu d’aquestes línies va molt més enllà dels individus: el que m’agradaria comparar avui és la Constitució espanyola i l’arròs a la cassola.

Una de les primeres lliçons que aprenem els estudiants de dret quan entrem a la facultat és l’ordre jeràrquic que impera a l’Ordenament Jurídic espanyol, és a dir, quin és el rang d’importància que tenen els diferents tipus de normes que existeixen. És molt probable que el professor expliqui aquesta jerarquia a través d’una piràmide que, dit sigui de passada, sol quedar gravada a les ments dels alumnes. Aquesta piràmide té tres nivells, que s’estructuren de menys a més importància i d’acord amb la representativitat de la norma, de la següent manera: a la base hi trobem els reglaments (dictats pel Govern); al mig, les lleis (aprovades pel Parlament) i a la cúspide, com no podia ser d’una altra manera, la Constitució (refrendada pel poble).

És un fet contrastat que tots els aficionats a la cuina i la gastronomia, solen situar l’arròs a la cassola a la cúspide del seu ideari comú. Trobar una resposta a aquest fet resulta complicat, però imagino que els motius rauen en les mil i una maneres que existeixen -i encara s’han d’inventar- de preparar-lo. M’agraden molt els arrossos, però encara no n’he provat mai dos d’iguals. 

Diada Crucial de Catalunya

Catalunya, a diferència de la majoria de països occidentals, celebra la seva Festa Nacional tot commemorant una derrota històrica. Aquesta derrota, paradoxalment, no només va tenir com a conseqüència l’abolició d’una sèrie d’Institucions i drets adquirits al llarg de la seva centenària història, sinó que va suposar la signatura d’un contracte d’adhesió a Espanya que aviat complirà tres-cents anys de vigència. 

Quan l’Onze de Setembre de 1714 les tropes borbòniques encapçalades per Felip V van vèncer la resistència de la capital catalana després de mesos de setge, va iniciar-se tàcitament una relació jurídica entre Catalunya i Espanya, que dos anys més tard es va plasmar legalment a través del Decret de Nova Planta, un text jurídic que, dit sigui de passada, no ha estat mai derogat pels successius governs espanyols fins a dia d'avui.

Des de llavors, la història de Catalunya ha estat una mena de periple per recuperar allò que un Borbó absolutista, amb la mera voluntat d’uniformar les Lleis del Regne d’Espanya, ens va prendre. Durant aquests gairebé tres segles, no cal dir que la relació d’amor i odi entre els dos territoris traspassa les fronteres del món estrictament jurídic. Amb tot, i sobretot després que la història es repetís durant els anys de franquisme, podem afirmar que cada Onze de Setembre no recordem una derrota fatídica, sinó tot allò que els nostres avantpassats van voler preservar amb honor i perseverança. És precisament aquesta consciència de poble, aquest nacionalisme que no s’ha hagut d’inventar ningú, el que ens ha fet mantenir la nostra identitat durant tants anys, quan el més lògic hagués estat caure en l’oblit de la història o sota el pes de les lleis.

Però tornem al que anava: la Diada Nacional d’enguany. Tot feia preveure una assistència massiva als actes de la capital. Els catalans i catalanes fa temps que estan cansats. descontents i emprenyats. Els motius d’aquest malestar són tants, que costa enumerar-los: retallades a Lleis aprovades pel Parlament amb la plena sobirania del poble català, recursos d’inconstitucionalitat, dèficit fiscal insostenible, acusacions d’insolidaritat, ridiculitzacions i culpes de tots els mals, atacs a la llengua, etcètera. 

11 de Setembre 2012: una Diada històrica

Aquí teniu un petit resum en forma de vídeo de la Diada Nacional de Catalunya viscuda ahir a Barcelona en primera persona.

És difícil copsar l'emoció viscuda veient com persones vingudes d'arreu de Catalunya (i fins i tot de l'estranger) desfilaven amb un sol crit pels principals carrers de Barcelona. Avis, nadons, joves i adults van dir cívicament al món que volem ser el proper Estat sobirà d'Europa. Això no té marxa enrera!

JOSEP ROCHÉS RIBAS

Barcelona