*Article publicat a El Jurista, el diari jurídic en català
Aquest migdia, després de mesos d’intenses
negociacions, David Cameron i Alex Salmond –màxims representants polítics del Regne
Unit i Escòcia respectivament- han signat a Edimburg un acord amb els detalls
del Referèndum d’autodeterminació que permetrà decidir als escocesos si volen esdevenir
un Estat independent o pel contrari, volen seguir formant part del Regne Unit.
Aquest acord s’ha tancat gràcies a
concessions d’ambdues parts. Bàsicament, no hi haurà més d’una pregunta –tal i
com pretenia el Primer Ministre d’Escòcia- sinó que el poble només podrà optar per
la independència o la unitat i, d’altra banda, el referèndum se celebrarà la
tardor del 2014 i no pas abans, com desitjava el Primer Ministre del Regne
Unit. A falta de la formulació exacta de la pregunta que es farà als ciutadans,
el que ja sabem és que es canviarà la legalitat vigent per tal que puguin votar
els joves de 16 i 17 anys.
Des de Londres, les reaccions no s’han fet
esperar. Malgrat que l’opinió dels anglesos és majoritàriament contraria a la
secessió escocesa, els mitjans de comunicació i els principals diaris de la
capital del Regne Unit ja han qualificat la cita d’històrica. Més enllà dels
interrogants i els recels que això els pugui suscitar, expliquen amb tota
naturalitat que el poble d’Escòcia tindrà per primera vegada a la seves mans la
possibilitat d’acabar amb una relació jurídica amb el Regne Unit de 305 anys
d’història.
Avui ha estat un dia feliç pel líder del
Partit Nacionalista Escocès (SNP), Alex Salmond, ja que ha materialitzat la
seva principal promesa electoral que el va fer guanyar les darreres eleccions
parlamentàries escoceses (2011) per majoria absoluta. Moments després de la
signatura, visiblement orgullós, el Primer Ministre d’Escòcia ha afirmat que haver arribat a un acord amb el Regne Unit respecte al procés era vital, perquè significava implícitament l’acceptació bilateral de les conseqüències que es derivin del referèndum. Siguin quines
siguin, és clar.
A l’altra banda de la balança, hi trobem
les principals forces polítiques del Regne Unit. Tot i que pugui semblar xocant,
els tres partits majoritaris de Westminster (conservadors, laboristes i
liberal-demòcrates) són rotundament contraris a la independència d’Escòcia.
Així doncs, què ha conduit a aquesta nova
situació? Per què el Regne Unit no ha intentat, a través del seu Primer
Ministre conservador, escudar-se amb la legalitat vigent per impedir que aquest
referèndum veiés la llum? Per què ha accedit, en comptes d’això, a reformar l’Scotland Act 2008 i la Llei de PartitsPolítics, Eleccions i Referèndums de l’any 2000 (PPERA) per transferir
temporalment les competències a Escòcia i fer d’aquesta manera que el plebiscit
escocès de 2014 sigui legal?
La resposta és senzilla: democràcia. Tot i
la seva marcada ideologia unionista, David Cameron no ha pogut obviar la
voluntat d’un poble expressada a les urnes. És per això que no ha volgut fer
servir el text de cap llei de cuirassa contra el dret a decidir dels escocesos.
Avui ha declarat que la seva intenció és demostrar el seu respecte cap als
escocesos, garantint que el referèndum sigui decisiu, legal i just. El Primer Ministre sap que no són els textos
jurídics els que constitueixen les societats, sinó que és l’evolució dels
pobles la que es plasma en les lleis i les institucions. Al Regne Unit la
història parla i els polítics escolten.
Ara les regles del joc ja estan marcades. Comença
una cursa de dos anys presidida pels arguments plausibles i no pas pel discurs
de la por. Cameron i molts britànics destinaran bona part dels seus esforços en
intentar convèncer els escocesos perquè es quedin al Regne Unit. La seva
estratègia no consistirà en espantar-los amb les conseqüències fatals de la
ruptura –això en tot cas, ho hauran d’analitzar els economistes escocesos-,
sinó en oferir-los incentius per continuar units dins d’un projecte
plurinacional de debò (recordem que els escocesos, per exemple, ja gaudeixen
actualment d’un sistema legal propi i diferenciat del que s’utilitza a
Anglaterra i Gal·les).
I és que els britànics, tot i les seves més
que qüestionables excentricitats, tenen indubtablement el valor de la
democràcia impregnat en el seu ADN. La immensa maduresa de la cultura democràtica
del Regne Unit no és un conte de fades. No serviria de res que fanfarronegessin
orgullosos de tenir un Parlament mil·lenari o que recordessin que, durant els
bombardejos de la Batalla d’Anglaterra, les campanes del rellotge més
emblemàtic de Londres van sonar a través de la ràdios europees per recordar que
la democràcia encara estava viva, si avui no haguessin fet un homenatge al
mandat democràtic del poble escocès.
Avui el Regne Unit ens ha donat una lliçó.
JOSEP ROCHÉS RIBAS
Londres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada