Per si algú se n'havia oblidat...

Per si algú se n'havia oblidat, el Barça va sortir ahir al Bernabéu a recordar al món que aquest equip encara és molt bo. Res més enllà de refrescar la memòria...

Per si algú se n'havia oblidat, els blaugranes van tornar a defensar a ultrança l'estil que els ha fet únics arreu del món. Amb valentia, davant l'únic equip que, ara per ara, li podria fer ombra.

Per si algú se n'havia oblidat, ahir es va demostrar que les fronteres se les posa aquest equip, perquè encara disposa de recursos il·limitats per sorprendre.

Aquí teniu un petit resum del partit d'ahir (R. Madrid 1 - 3 FC Barcelona) amb les 10 cosetes que més em van cridar l'atenció.

"Si vius cada dia com si fos l'últim, algún dia tindràs raó"

Aquesta afirmació és, sens dubte, un dels ideals que va marcar la vida d'Steve Jobs, fins que ahir el seu cor va deixar de bategar a Califòrnia. Una gran pèrdua.

El fundador i líder de la famosa marca de la poma ens ha deixat, provocant una rellevant conmoció arreu del Planeta. Són moltes les personalitats que han lloat la seva tasca durant tots aquests anys. El seu llegat, no obstant, és i serà present a qualsevol racó de món, durant generacions i generacions.

No seré jo qui descrigui la seva meteòrica carrera que va començar en aquell il·lustre garatge, ja que de ben segur és coneguda per la majoria de vosaltres. El que sí m'agradaria fer és un petit homenatge a la personalitat i a l'actitut d'aquest gran home.

Steve Jobs ha viscut al límit. Sempre que l'he escoltat, les seves paraules m'han demostrat una autèntica i sincera passió en allò que volia transmetre. Passió per la seva feina, per la seva família, pels seus objectius, pels obstacles i per trobar maneres d'esquivar-los. Un visionari tenaç. Una ment prodigiosa, acompanyada d'una persona incansablement treballadora i constant.

Les fronteres que trenca l'esport

Diuen que en èpoques de crisi econòmica els humans sovint també patim certes crisis de valors. Sota el meu punt de vista, la crisi econòmica que ens afecta actualment, no n’és una excepció: ens trobem immersos en una crisi de valors tan o més forta que la pròpia crisi econòmica. No obstant, en els darrers anys, l’esport s’està erigint com una font inesgotable de lliçons magistrals, extrapolables a qualsevol àmbit de la vida. Vegem-ne alguns exemples que m’agraden personalment:

Gràcies a un esportista com Rafa Nadal, molts hem après que la tenacitat i la confiança en un mateix són la clau per assolir objectius; gràcies a Lance Armstrong, moltes persones que han patit una greu malaltia, han vist un bri d’esperança a l’horitzó i han lluitat amb optimisme per superar-la; gràcies a equips com l’actual Barça, hem entès que sovint no cal anar a buscar fora de casa allò que podem conrear des de la base, inculcant uns valors inesgotables.

Dijous passat vaig tenir la sort d’assistir al primer Congrés Entrenador 360º, un innovador punt de trobada per a tècnics, monitors, gestors, educadors, esportistes, estudiants i directius de qualsevol branca del món de l’esport, interessats en poder aprofundir en una sèrie d’aspectes que sovint no són visibles pel simple espectador.

Parlo, per exemple, de conceptes com la gestió que un esportista de primer nivell ha de fer del seu entorn (amics i familiars, fans, premsa), les tècniques que utilitzen alguns entrenadors per aconseguir tenir una plantilla cohesionada, la concentració que requereix el procés previ a l’èxit, el lideratge en un esport d’equip, la capacitat de saber il·lusionar i motivar d’altres persones, la preparació mental, etcètera.

Amb un cartell de conferenciants de luxe, unes instal·lacions òptimes i una sèrie de personalitats entre els assistents, el Congrés organitzat per l’empresa esportiva Trans World Sports Management (TWSM), juntament amb altres institucions i mitjans de comunicació sota el lema formació competitiva en l’esport, reunia tots els al·licients per esdevenir un èxit. I així va ser, al meu entendre.

Durant dos dies molt intensos (jo només vaig poder assistir-hi el primer), l’Auditori de l’Edifici Docent de la Secretaria General de l’Esport va acollir fins a 9 conferències d’esportistes en actiu, entrenadors de primer ordre, esportistes retirats i professors d’Universitat. Cada conferència era presentada per un personatge, sovint també conegut públicament, que feia una breu introducció sobre la persona que faria l’speech:

ÀLEX CORRETJA: Treball en equip

L’extennista català Àlex Corretja (37 anys), dirigeix actualment una empresa de management esportiu. Ha estat entrenador personal d’Andy Murray i analista tècnic de Televisió Espanyola. Com a tennista, va guanyar 17 títols individuals d’entre els que destaca el Tennis Màster Cup de Hannover (1998) i els Màster Sèries de Roma (1997) i Indian Wells (2000); col·lectivament, va ser el capità de la selecció espanyola guanyadora de la Copa Davis (Palau Sant Jordi, 2000).

Corretja va començar preguntant als assistents si el tennis era un esport individual o col·lectiu. Davant d’una clara resposta que considerava el tennis un esport individual, el tennista va voler demostrar que això no és tan així: explicant el grup de professionals que s’amaguen darrera un tennista, tothom va quedar convençut que la influència que aquests produeixen en l’esportista és determinant...

Esquemàticament, podríem dir que entre el tennista i el seu objectiu (guanyar un títol) es situen, a una banda, la família i els amics (grup que podem anomenar entorn) i a l’altra, l’equip. Ambdós grups modulen la conducta de l’esportista, que també està subjecte a factors més externs, com ara la premsa (incondicionalment a favor quan les coses van bé i totalment d’esquena quan no s’aconsegueixen bons resultats) i l’afició.

L’equip que treballa per un tennista, que paradoxalment és pagat per ell mateix, està format per un coach (és l’entrenador i la persona que orienta i mana al tennista), un preparador físic (és qui treballa per aconseguir que el tennista assoleixi un nivell físic òptim; segons Corretja, aquest sovint engloba la figura del fisioterapeuta), un doctor (és qui coordina la nutrició i la prevenció de lesions), un psicòleg (s’encarrega de donar consells, però des d’un segon terme, a diferència del coach, que sempre és amb el tennista) i un manager (serveix de pont entre la premsa i els responsables dels torneigs i el tennista). Opcionalment, els tennistes compten amb els serveis d’un encordador, una persona que pot arribar a cobrar més de 2000€ per preparar 8 raquetes per a un torneig d’una setmana. És sorprenent saber que l’actual número 1 del món, Rafael Nadal, prescindeix d’aquesta figura, ja que confia en els encordadors oficials de cada torneig.

Corretja va acabar la seva intervenció assegurant, davant un públic bocabadat, que tot i que la importància de tot aquest engranatge és fonamental i influeix en el rendiment, el tennis segueix essent un esport individual, ja que el tennista és qui surt a la pista, qui pren cada decisió i l’únic capaç de decidir si dona una pilota per perduda.

LA FRASE: "L'entorn influeix en l'esportista, però al capdevall només ell s'enfronta a les adversitats. Ni tot és blanc, ni tot és negre: així és l'esport... i la vida!".

SANTI FREIXA: Gestió de la diversitat

Santi Freixa és l’únic dels conferenciants que és actualment esportista d’elit en actiu. Amb només 28 anys, el jugador d’hoquei herba tornarà la temporada vinent a casa, després d’haver voltat món demostrant el seu talent i les seves ganes d’aprendre. La seva història és commovedora: en Santi va ser nominat millor jugador del món Sub-23, però tot i aquesta condició, que en altres esports li hagués permès viure sobradament del seu èxit, el terrassenc va voler acabar els estudis (econòmiques) i sortir del seu propi niu: Terrassa. Després de convertir-se en el líder de l’Atlètic Terrassa, va decidir marxar a l’estranger. L’Argentina, Índia i Holanda, on va fer un màster mentre era l’estrella d’un dels millors equips del món, han estat els seus destins abans de tornar a casa amb la motxilla plena d’experiències d’un valor incalculable, com bé diu ell.

Santi Freixa va parlar de la gestió de la diversitat com un element imprescindible per assolir la glòria. Aportar tots els teus coneixements i valors en un país culturalment diferent pot resultar absolutament enriquidor d’una manera bidireccional. Això és el que va aconseguir l’holandès Maurits Hendriks quan va dirigir la selecció espanyola d’hoquei herba. Quan va arribar, aquest entrenador es va trobar amb un equip amb talent, joventut, caràcter i creativitat. No obstant, l’equip tenia certes mancances que l’holandès va saber omplir magistralment: el talent el va potenciar amb millors mètodes d’entrenament, la joventut la va fer explotar amb innovacions tecnològiques en el dia a dia, el caràcter el va reforçar amb l’estructura pròpia d’un equip global i la creativitat la va convertir en efectivitat. El resultat? Espanya, un país amb només 7000 llicències federatives, va guanyar la medalla de plata a Pequín, derrotant seleccions nacionals de gran potencial.

Un altre dels punts que va remarcar va ser la importància del procés d’aprenentatge: val la pena invertir en el procés, ja que és l’únic pas que es pot controlar. El català, a més, va assegurar que treballar al 100% durant el procés garanteix l’èxit: n’és una conseqüència necessària. De res serveix l’obsessió en un objectiu, ja que llavors la patacada pot ser monumental.

Centrant-se en l’experiència de jugar a l’estranger, va insistir en la rellevància de trobar el ritme d’adaptació idoni. Freixa va explicar que quan va anar a la Índia, abans d’entrenar, pujava a una mena de santuari amb tot l’equip per resar (a les 6 del matí!), llavors prenien el tè sagrat i llavors menjaven plats típics. Ell, per voler integrar-se ràpidament, deia sí a tot i va acabar caient malalt, segurament per un rebuig del seu cos, acostumat a un altre ritme de vida. Fent gala de la possibilitat d’aprendre dels errors, Freixa no va tornar a forçar la màquina i va recomanar als que viatgen lluny a viure no perdre la seva essència, els seus orígens, en definitiva, allò que et fa ser únic.

Tanmateix, l’esportista egarenc va insistir en els horitzons que et pot obrir aprendre un idioma. A mode d’exemple, va explicar que gràcies a haver-se esforçat a aprendre l’holandès en el seu primer any a Amsterdam, va fer guanyar un títol al seu equip.

Pot semblar una bestiesa, però Freixa tenia al seu stick la victòria: faltaven dos minuts quan havia d’executar un penal decisiu amb empat al marcador. Tot i la tensió de la situació, el català va entendre que un jugador rival deia al porter “aquest sempre els tira a l’esquerra i per baix”. Evidentment, el va tirar a la dreta de la porteria, anotant un gol clau. L’endemà les portades dels diaris el van fer l’heroi de l’equip. Que gran l’esport.

LA FRASE: “Un dia vaig entendre que havia de passar a actuar enlloc de queixar-me; va ser un gran pas per la meva carrera”.

JOSEP ROCHÉS RIBAS

Palamós

Entre una pila de diaris

Ahir, degut al cansament d'un dia força dur, vaig posar-me al llit més aviat del que és habitual. Com que em costava adormir-me, vaig decidir que em posaria a llegir algun dels molts llibres que tinc començats per la tauleta de nit.

La veritat és que, des que sóc a la Universitat, he perdut l'hàbit de lectura que tenia quan era més petit. Probablement perquè la carrera que he escollit porta associada una gran càrrega de lectura diària, arribo a les nits amb poques ganes de posar-me a llegir. I si algun dia en tinc, el cansament em venç i no puc superar la barrera de les 10 pàgines. Però ahir, remenant entre una pila de diaris vaig retrobar un llibre molt especial: Mis sentencias ejemplares, del Jutge de Menors Emilio Calatayud.




Estareu pensant que no és massa coherent primer atribuïr al Dret la culpa d'haver perdut l'hàbit de lectura unes línies, i explicar-vos ara que, quan tinc temps lliure, em diverteix llegir llibres de Dret. Doncs potser no, però m'agradaria parlar-vos breument d'aquest llibre, perquè és un clar exemple d'humanitat i una demostració que darrera de la justícia hi ha persones excepcionals. També m'agradaria, tot i que segurament això és una tasca impossible, trencar o desmentir alguns tòpics sobre aquest món.

Segurament molts de vosaltres teniu una concepció del Dret basada en la opinió que es tracta d'un àmbit de la vida molt important -sense dret, no ho hauria societat-, però força feixuc i, en certa mesura, excessivament artificiós (en el sentit que tot allò que té a veure amb el món jurídic ens ho representem voluminós, des del punt de vista material, i etern, per la lentitud de la justícia, des del punt de vista temporal).



Aquesta opinió, que comparteixo fins a cert punt, respon a l'esperit crític d'una societat que no tolera tot allò que es podria economitzar, tant en el sentit material, com en el temporal. En aquesta direcció, la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut (STC 31/2010) n'és l'exemple perfecte: gairebé 4 anys per emetre-la (des de la interposició de diversos recursos d'inconstitucionalitat) i gairebé 900 pàgines, carregades de frases redundants i contingut superflu. Efectivament, quan una opinió és tan estesa entre la gent, no és per casualitat. I és una obvietat, que el tribunal que actua com a màxim intèrpret de la Constitució ha quedat en evidència en aquesta ocasió. I això que ni he mencionat la seva composició...

Però avui no em proposo discutir aquesta qüestió, sinó parlar-vos d'una persona que des de sempre m'ha impactat moltíssim. I entre d'altres coses, m'ha sobtat per ser diferent entre els seus. Parlo d'Emilio Calatayud, un singular Jutge de Menors de Granada. Aquest personatge s'ha fet un nom dins de la Judicatura per l'originalitat de les seves sentències. No sóc dels que defensen aquells Jutges mediàtics que busquen protagonisme més enllà de la seva feina. Us asseguro que aquest no és un d'ells. En altres paraules, que el títol del llibre no és cap autobombo, sinó una autèntica realitat. Les seves sentències són exemplars, perquè van més enllà de la convencionalitat. Són sentències originals. Sense anar més lluny, aquest Jutge ha estat capaç de condemnar a menors d'edat a apendre a llegir i escriure, a plantar arbres, a esborrar graffitis, a netejar àrees on els propis condemnats han fet botellón o... a fer el Camino de Santiago, a més de 20 kms per dia. No faig broma.

El nostre personatge s'autodefineix com un revolucionari entre els joves, i certament ho és. D'uns ideals molt forts i arrelats, Emilio Calatayud és un home que creu en l'educació per damunt de qualsevol altre valor. I les seves sentències sempre tenen un contingut educatiu, que m'ha captivat. De fet, és de sentit comú castigar els menors a apendre coses quan han actuat contradient les lleis. En paraules del propi jutge: nuestro único empeño es que los menores que se han desviado vuelvan al camino de perfección.


En relació a això, volia fer una petita reflexió que fa temps que em ronda pel cap: des de moltes branques del dret, se'ns està ensenyant a la Universitat que el sistema judicial ideal seria aquell en què els jutges fossin meres màquines que, en base a uns fets, apliquessin la Llei en les seves decisions. És a dir, un sistema en què el Jutge no fos persona. Idealment, sona molt bonic, però això és impossible. És impossible perquè darrera la justícia hi ha persones i les persones -només faltaria- tenen ideologies. En països com ara Alemanya, no hi ha cap impediment perquè els Jutges formin part d'un partit polític. I això no em sembla malament. De fet, aquí a Espanya, els Jutges no poden militar a cap partit polític, però ens falta temps per etiquetar-los d'un color o un altre. Llavors, és rellevant realment aquest impediment?

M'ha sorprès gratament una anècdota que explica Calatayud en el seu llibre. Diu que després de condemnar a 5 nois i una noia a fer el Camino de Santiago, en una de les múltiples trucades que van mantenir durant l'aventura, els joves li donaven les gràcies, dient-li que s'havia "enrotllat de veritat" amb la seva sentència. A algú li havia passat mai pel cap la idea que una persona condemnada a una pena, truqui al Jutge per agraïr-li?


Per aquells que us faci mandra llegir el llibre, que us el recomano totalment, a l'entrevista que us enllaço clicant aquí, Calatayud denuncia casos realment paradigmàtics, com per exemple la possibilitat que s'ha donat amb les darreres modificacions legals a les noies de 12 anys de comprar la píldora del dia després, quan paral·lelament existeix una Llei que impedeix les relacions sexuals dels menors de 13 anys, ja que s'entén que qualsevol relació per sota dels 13 anys és inconsentida. Així doncs, es pregunta el Jutge, el nostre sistema està permetent que els menors comprin una píldora, fins i tot en aquells casos en els quals, per llei, no poden mantenir relacions? Increïble, però cert i perfectament legítim amb la llei a la mà...

JOSEP ROCHÉS RIBAS

Girona

Atacar una llengua és un crim

Ja comença a ser habitual que des d'Espanya s'estigui menyspreant sistemàticament la llengua catalana. En els darrers mesos s'han produit una sèrie de fets que considero molt alarmants per la nostra llengua:

1) La campanya electoral totalment destructiva de dos partits polítics que, amb l'argument (o excusa) del bilingüisme -que ningú ha negat fins a dia d'avui, que jo sàpiga)- han abusat d'una manera flagrant de la crítica contra la llengua i la cultura catalanes. No entenc la finalitat de buscar fantasmes que no existeixen, d'insinuar que el castellà és una llengua perseguida a Catalunya -quan realment això és més fals que un bitllet de 300€, perquè si surts al carrer, és del tot impossible que no sentis algú parlant, amb tota la llibertat i naturalitat del món, el castellà-, no ho entenc... més enllà de la voluntat de provocar una esquerda que divideixi la societat. I és que, volent separar les dues llengües que conviuen magníficament a Catalunya no fem cap favor a ningú... restar és sempre negatiu!

Tuníssia: quan una espurna pot canviar el destí d'un poble

Tuníssia, un Estat que gaudeix teòricament d'un dels graus de desenvolupament més elevats del continent africà, està atravessant una de les situacions més crítiques de la seva història. Després de 23 anys al poder, el seu president Zine el Abidine Ben Ali s'ha vist forçat a abandonar el país, davant d'una fulgurant revolució popular. Abús de poder i arbitrarietat en les decisions han desencadenat en protestes de rebuig per part de la societat.

La gent s'ha llançat als carrers reclamant justícia i llibertat, valors realment qüestionables fins a dia d'avui a Tuníssia. L'enderrocament del Govern ha estat contundent i ràpid, davant la perplexitat de la Comunitat Internacional, que s'ha vist sorpresa per la extraordinària rapidesa dels fets. Fins que fa poques hores no s'ha sabut que l'ex-president tunissià ha estat acollit per l'Aràbia Saudita (després que França el rebutgés), s'han viscut hores de desconcert i controvertides informacions.

Però, què va fer esclatar aquesta Revolució Popular?

Ara fa menys d'un mes, el dia 17 de desembre, un jove tunissià es va cremar públicament davant l'Ajuntament de la seva localitat, Sidi Bouzid, com a acte desesperat de protesta davant del tancament del seu petit negoci per part de la polícia. El dia 5 de gener, va morir a un hospital.
Aquest jove, sense feina en l'àmbit que havia estudiat, informàtica, havia muntat un petit negoci on venia fruites i verdures. La policía, inconscient de les conseqüències que això desencadenaria, va confiscar-li el local.

Un exemple més de que una petita espurta pot canviar el destí d'un poble...

Com sempre, m'agradaria acabar l'article amb alguna experiència personal relacionada amb el tema. En aquest cas, m'agradaria manifestar el sentiment d'incredulitat que he viscut les dues vegades que he estat a Tuníssia.

Normalment, les agències de viatges i les empreses del sector turísitic, tendeixen a vendre els seus productes amb un grau d'exageració força important, per tal de captar l'atenció dels clients potencial. Això no és cap novetat. El que m'agradaria manifestar, és que en el cas de Tuníssia, he experimentat un dels enganys més desproporcionats.

Aprofitant-se del fet que Tuníssia és un destí turístic molt important pels europeus, aquestes agències pretenen fer creure als seus clients que la totalitat del país gaudeix de la prosperitat de pobles com Sidi Bou Said o els barris propers a la Medina de Tunis (recorregut habitual per les visites curtes a Tuníssia, a més de les ruines de Cartago). Amb les dues experiències i els fets de les últimes setmanes, tinc ben clar que hi ha una diferència abismal entre la realitat pura i dura de Tuníssia i la percepció que s'enduen la majoria de turistes i visitants.

La primera vegada que vaig visitar Tuníssia va ser l'any 2000. Mai abans havia trepitjat l'Àfrica. Encara no havien succeït els atemptats terroristes de l'11-S. Un dels records més impactants que tinc, és que un policia va pujar a l'autobús per advertir-nos que no podiem fer fotografies a cap edifici que portés la Bandera de Tuníssia. Ens va amenaçar dient que si algun agent ens veia fent-ho, ens requisaria la càmara. Recordo la meva incredulitat davant d'això... Vaig preguntar al meu pare "per què fan això, Papa?" i no em va saber respondre... Tenia 9 anys. La meva sorpresa va ser que moltíssims edificis estaven coronats per banderes. Eren edificis públics. Evidentment, no me la vaig jugar. Pel que fa a la resta, ens van portar a llocs absolutament plens de turistes, europeus, amb la qual cosa em vaig sentir com una mena de "bombolla occidental" al bell mig d'una comunitat cultural ben diferent. Amb el temps he vist que aquesta no és la manera de disfrutar viatjant. Ni d'apendre.

La segona vegada va ser l'any 2008, fa poc més de dos anys, quan vam fer-hi escala amb el viatge de final de curs. La majoria de companys i companyes van escollir l'excursió que havia fet 8 anys enrera, però jo aquesta vegada no vaig voler. Volia conèixer una Tuníssia diferent. Amb un grup reduït, vam decidir caminar per La Goulette, la localitat més propera al Moll on els creuers atraquen. Abans de desembarcar, recordo com si fos ara un anunci de la megafonia que descrivia Tuníssia com "la terra més civilitzada de l'Àfrica". Ni cinc minuts més tard, quan abandonàvem la terminal portuària, vaig al·lucinar amb les fortes discussions que tenien els taxistes entre ells. Es barallaven per l'ordre de preferència en cas que demanessim un taxi. Tot i dir en repetides ocasions, que no necessitàvem els seus serveis, alguns fins i tot van arribar a les mans... I, dins el meu cap, ressonava aquell anunci de la megafonia... Un cop a La Goulette, vam entrar dins un mercat, i no precisament dels que estan pensats per turistes. Sempre m'ha encantat visitar mercats... Els preus eren molt més baixos, la gent comprava el que bonament podia i els comerciants ens miraven com si fossim extraterrestres. Res a veure amb la prosperitat artificial dels barris cèntrics de la capital. Allò també era Tuníssia, i només a dos passes del creuer ple de luxes...

Ara s'ha demostrat, davant la perplexitat de milers de turistes europeus, que Tuníssia no és, ni de bon tros, l'oasi africà que tenien al cap.

JOSEP ROCHÉS RIBAS

Palamós

Fotografies: El País