L'acord d'Edimburg i el valor de la democràcia

*Article publicat a El Jurista, el diari jurídic en català

Aquest migdia, després de mesos d’intenses negociacions, David Cameron i Alex Salmond –màxims representants polítics del Regne Unit i Escòcia respectivament- han signat a Edimburg un acord amb els detalls del Referèndum d’autodeterminació que permetrà decidir als escocesos si volen esdevenir un Estat independent o pel contrari, volen seguir formant part del Regne Unit.

Aquest acord s’ha tancat gràcies a concessions d’ambdues parts. Bàsicament, no hi haurà més d’una pregunta –tal i com pretenia el Primer Ministre d’Escòcia- sinó que el poble només podrà optar per la independència o la unitat i, d’altra banda, el referèndum se celebrarà la tardor del 2014 i no pas abans, com desitjava el Primer Ministre del Regne Unit. A falta de la formulació exacta de la pregunta que es farà als ciutadans, el que ja sabem és que es canviarà la legalitat vigent per tal que puguin votar els joves de 16 i 17 anys.

Carta abierta a José Ignacio Wert, Ministro de Educación, Cultura y Deporte

*Article publicat a l'iNosaltres, el digital juvenil de Catalunya

Excelentísimo Señor,

Antes de nada, quisiera presentarme brevemente. Me llamo Josep, nací en un pueblo de la Província de Girona, tengo 21 años y estoy estudiando Derecho en Londres.

He pensado que, debido a que en España es usted la máxima autoridad en lo que educación se refiere, quizá podría dirigirme directamente a su persona, para contarle aquello que me preocupa y me inquieta, teniendo en cuenta mi condición de estudiante. 

Soy consciente de qué probablemente estas líneas jamás llegarán entre sus manos y también me imagino que mi opinión en el fondo le importará a usted un cuerno, pero mire, mis abuelos siempre me han enseñado que la esperanza es lo último que se pierde.

Tengo que confesarle con toda honestidad, Señor Ministro de Educación, que últimamente estoy algo triste. Por suerte, no tiene que ver ni con mi familia, ni con mis amigos, ni con mis relaciones sentimentales. Mi tristeza va más allá de todo esto.

La Constitució espanyola i l'arròs a la cassola

*Article publicat a El Jurista, el diari jurídic en català

Diu la dita que “les comparacions són odioses” i probablement sigui una veritat com un temple. No obstant, sovint són necessàries per entendre la realitat, o almenys això és el que sostenia Sigmund Freud, quan l’any 1921 en una de les seves obres va escriure que les comparacions són fonamentals, ja que és realment excepcional que un subjecte pugui prescindir dels vincles amb els que l’envolten; per a la vida anímica de l’individu, l’altre és important: com a model, com a objecte, com a enemic...

Però l’objectiu d’aquestes línies va molt més enllà dels individus: el que m’agradaria comparar avui és la Constitució espanyola i l’arròs a la cassola.

Una de les primeres lliçons que aprenem els estudiants de dret quan entrem a la facultat és l’ordre jeràrquic que impera a l’Ordenament Jurídic espanyol, és a dir, quin és el rang d’importància que tenen els diferents tipus de normes que existeixen. És molt probable que el professor expliqui aquesta jerarquia a través d’una piràmide que, dit sigui de passada, sol quedar gravada a les ments dels alumnes. Aquesta piràmide té tres nivells, que s’estructuren de menys a més importància i d’acord amb la representativitat de la norma, de la següent manera: a la base hi trobem els reglaments (dictats pel Govern); al mig, les lleis (aprovades pel Parlament) i a la cúspide, com no podia ser d’una altra manera, la Constitució (refrendada pel poble).

És un fet contrastat que tots els aficionats a la cuina i la gastronomia, solen situar l’arròs a la cassola a la cúspide del seu ideari comú. Trobar una resposta a aquest fet resulta complicat, però imagino que els motius rauen en les mil i una maneres que existeixen -i encara s’han d’inventar- de preparar-lo. M’agraden molt els arrossos, però encara no n’he provat mai dos d’iguals. 

Diada Crucial de Catalunya

Catalunya, a diferència de la majoria de països occidentals, celebra la seva Festa Nacional tot commemorant una derrota històrica. Aquesta derrota, paradoxalment, no només va tenir com a conseqüència l’abolició d’una sèrie d’Institucions i drets adquirits al llarg de la seva centenària història, sinó que va suposar la signatura d’un contracte d’adhesió a Espanya que aviat complirà tres-cents anys de vigència. 

Quan l’Onze de Setembre de 1714 les tropes borbòniques encapçalades per Felip V van vèncer la resistència de la capital catalana després de mesos de setge, va iniciar-se tàcitament una relació jurídica entre Catalunya i Espanya, que dos anys més tard es va plasmar legalment a través del Decret de Nova Planta, un text jurídic que, dit sigui de passada, no ha estat mai derogat pels successius governs espanyols fins a dia d'avui.

Des de llavors, la història de Catalunya ha estat una mena de periple per recuperar allò que un Borbó absolutista, amb la mera voluntat d’uniformar les Lleis del Regne d’Espanya, ens va prendre. Durant aquests gairebé tres segles, no cal dir que la relació d’amor i odi entre els dos territoris traspassa les fronteres del món estrictament jurídic. Amb tot, i sobretot després que la història es repetís durant els anys de franquisme, podem afirmar que cada Onze de Setembre no recordem una derrota fatídica, sinó tot allò que els nostres avantpassats van voler preservar amb honor i perseverança. És precisament aquesta consciència de poble, aquest nacionalisme que no s’ha hagut d’inventar ningú, el que ens ha fet mantenir la nostra identitat durant tants anys, quan el més lògic hagués estat caure en l’oblit de la història o sota el pes de les lleis.

Però tornem al que anava: la Diada Nacional d’enguany. Tot feia preveure una assistència massiva als actes de la capital. Els catalans i catalanes fa temps que estan cansats. descontents i emprenyats. Els motius d’aquest malestar són tants, que costa enumerar-los: retallades a Lleis aprovades pel Parlament amb la plena sobirania del poble català, recursos d’inconstitucionalitat, dèficit fiscal insostenible, acusacions d’insolidaritat, ridiculitzacions i culpes de tots els mals, atacs a la llengua, etcètera. 

11 de Setembre 2012: una Diada històrica

Aquí teniu un petit resum en forma de vídeo de la Diada Nacional de Catalunya viscuda ahir a Barcelona en primera persona.

És difícil copsar l'emoció viscuda veient com persones vingudes d'arreu de Catalunya (i fins i tot de l'estranger) desfilaven amb un sol crit pels principals carrers de Barcelona. Avis, nadons, joves i adults van dir cívicament al món que volem ser el proper Estat sobirà d'Europa. Això no té marxa enrera!

JOSEP ROCHÉS RIBAS

Barcelona

Repartidors de valors

Sembla que últimament s'ha posat de moda que les persones menys adequades es dediquin a fer de repartidors de valors. Senyores i senyors que no tenen prou maldecaps i es dediquen a donar lliçons morals a la resta dels mortals, pensant que tot el que ens diguin ens ho empassarem i llavors, per si no n'hi hagués prou, els aplaudirem i els riurem les gràcies. 

Podria parlar, per exemple, de Sergio Ramos i les seves inestimables classes magistrals d'humilitat i esportivitat, però no penso perdre el meu temps centrant-me en una persona que precisament no troba en la humilitat i en la esportivitat les seves millors virtuts.

Avui m'agradaria centrar-me en dos figures encara millors i que durant els darrers dies han coronat els cims de les bajanades i l'idiotisme: Cristóbal Montoro i Esperanza Aguirre.

Gràcies per tot, Pep

27 d'abril de 2012. Exactament 12 anys després de tancar la seva etapa com a jugador blaugrana, Pep Guardiola ha anunciat avui que deixa la banqueta del FC Barcelona a finals de temporada, posant fi a un període de quatre temporades com a tècnic blaugrana. Tota la tristesa i buidor que ha suposat aquesta notícia pel barcelonisme, s'ha vist en certa mesura compensada pel missatge de continuïtat que suposa que el successor sigui el fins ara segon entrenador, Tito Vilanova. Sens dubte, una lliçó del Club cap aquells que auguraven un fin de ciclo.

Fins quan ha de durar la broma?

Aquesta pregunta, que gràcies a l'APM? ha fet cèlebres les paraules de Carod-Rovira, és la que em formulo molt sovint davant de les darreres decisions de la justícia esportiva espanyola. Però el que ha passat avui ja no té nom. És indigne.

M'acabo d'assabentar de la notícia: Pepe, el jugador del Reial Madrid que dimecres va dirigir-se a l'àrbitre principal, Sr. Paradas Romero, dient-li "Vaya atraco, hijo de puta" serà castigat amb dos partits de suspensió. D'altra banda, el tècnic de l'equip blanc, José Mourinho, haurà de seure un partit a la graderia per dir reiteradament Filho de puta a l'àrbitre (no crec que sigui necessària la traducció).

Futbol: tradició, història i sorpreses inimaginables

El futbol, joc de tradició centanària, és conegut arreu com l'esport rei, ja que es calcula que és practicat per gairebé un total de 300 milions de persones, repartides per tots i cadascun dels racons del planeta.

Els seus orígens són difosos i ningú sap fixar amb exactitud ni quina és la seva procedència ni tampoc els seus inventors. El més probable, és que sigui fruit d'una evolució paulatina que es va iniciar ja a l'Alta Edat Mitjana, amb pràctiques esportives força allunyades del que ara tots concebim, però que han anat configurant el que és, en l'actualitat, el joc més popular i estès del món.

2012: S'acaba el món o en comença un de ben diferent?

Les vacances de Nadal són dies carregats de tradició, ambient festiu i esperança, però també dies per recordar als que ja no hi són; dies per compartir, per fer bons desitjos i per marcar-nos noves metes per les quals lluitar, però també per recordar que no tothom és tan afortunat com nosaltres. Són nombroses les ocasions per reunir-nos al voltant d'una taula amb la família o els amics, però sense oblidar-nos d'aquells que malauradament estan sols o no es poden permetre grans àpats.

M'agrada el Nadal, perquè fa que aflori amb força la il·lusió de tantíssima gent arreu del món, especialment palpable i sincera als ulls dels més petits. Qui més qui menys, aparca per un temps els seus maldecaps quan és Nadal. Sens dubte, són els dies de l'any que no deixen indiferent a pràcticament ningú. Amb més o menys intensitat, tothom viu aquesta època d'una manera especial, trencant, encara que sigui per poc temps, la rutina.