Diada Crucial de Catalunya

Catalunya, a diferència de la majoria de països occidentals, celebra la seva Festa Nacional tot commemorant una derrota històrica. Aquesta derrota, paradoxalment, no només va tenir com a conseqüència l’abolició d’una sèrie d’Institucions i drets adquirits al llarg de la seva centenària història, sinó que va suposar la signatura d’un contracte d’adhesió a Espanya que aviat complirà tres-cents anys de vigència. 

Quan l’Onze de Setembre de 1714 les tropes borbòniques encapçalades per Felip V van vèncer la resistència de la capital catalana després de mesos de setge, va iniciar-se tàcitament una relació jurídica entre Catalunya i Espanya, que dos anys més tard es va plasmar legalment a través del Decret de Nova Planta, un text jurídic que, dit sigui de passada, no ha estat mai derogat pels successius governs espanyols fins a dia d'avui.

Des de llavors, la història de Catalunya ha estat una mena de periple per recuperar allò que un Borbó absolutista, amb la mera voluntat d’uniformar les Lleis del Regne d’Espanya, ens va prendre. Durant aquests gairebé tres segles, no cal dir que la relació d’amor i odi entre els dos territoris traspassa les fronteres del món estrictament jurídic. Amb tot, i sobretot després que la història es repetís durant els anys de franquisme, podem afirmar que cada Onze de Setembre no recordem una derrota fatídica, sinó tot allò que els nostres avantpassats van voler preservar amb honor i perseverança. És precisament aquesta consciència de poble, aquest nacionalisme que no s’ha hagut d’inventar ningú, el que ens ha fet mantenir la nostra identitat durant tants anys, quan el més lògic hagués estat caure en l’oblit de la història o sota el pes de les lleis.

Però tornem al que anava: la Diada Nacional d’enguany. Tot feia preveure una assistència massiva als actes de la capital. Els catalans i catalanes fa temps que estan cansats. descontents i emprenyats. Els motius d’aquest malestar són tants, que costa enumerar-los: retallades a Lleis aprovades pel Parlament amb la plena sobirania del poble català, recursos d’inconstitucionalitat, dèficit fiscal insostenible, acusacions d’insolidaritat, ridiculitzacions i culpes de tots els mals, atacs a la llengua, etcètera. 

Durant les hores prèvies a la marxa, rius de gent passejaven per Barcelona intercanviant somriures de complicitat. Sense necessitat d’articular paraula, ens miràvem als ulls dient que la faríem grossa. Efectivament, els actes reivindicatius de la Diada van ser tot un èxit, perquè amb un absolut civisme, el poble de Catalunya va sortir al carrer per recuperar aquella esperança i aquell fervor que darrerament li havia mancat. Tant és així, que a hores d’ara, les imatges ja han donat la volta al món.

Les reaccions polítiques no s’han fet esperar. L'endemà de la manifestació, a Madrid, els mateixos que sense masses fonaments van titllar d’anticonstitucional la marxa, es van afanyar a minimitzar-ne la importància, argumentant que una suposada majoria silenciosa va quedar-se a casa. Fora d’Espanya, Olivier Bailly, el portaveu de la Comissió Europea que durant la Diada va afirmar que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea, ha hagut de rectificar públicament les seves paraules, dient que des de la UE no poden especular sobre cap conseqüència potencial i deixant en mans d’Espanya un conflicte que consideren “intern d’aquest Estat”.

Aquestes incertesa que plana sobre el nostre futur immediat corrobora la dificultat que suposa fer un anàlisi jurídic profund d’un moment inèdit pel nostre país. No obstant això, no tinc cap dubte que la història dotarà del pes que es mereix la concentració del dimarts, doncs mai abans en la història d’Europa més d’un milió i mig de persones s’havien reunit per reclamar un anhel tan ambiciós.

També estic convençut que res d’això haurà servit de res si la classe política no pren nota i comença a construir instruments d’Estat a través del dret. Avui el President Mas ha estat valent i s'ha plantat a Madrid amb un missatge clar: Catalunya s'ha cansat d'intentar fer-se un espai dins d'Espanya i ara necessita créixer en el marc d'un Estat propi. 

Si a Catalunya la realitat social segueix el camí que ha pres darrerament i la política no assumeix un gir, estarem davant d’una ficció jurídica que no s'aguantarà cap enlloc.

Per tot això, crec fermament que aquest 11 de Setembre de 2012 ha suposat una Diada Crucial per la història de Catalunya. El camí ha començat i ara, amics, no hi ha marxa enrera.

JOSEP ROCHÉS I RIBAS
Palamós