*Article publicat a El Jurista, el diari jurídic en català.
**Versión en castellano
Per fi tenim data i pregunta per la tan esperada consulta, però no ens enganyem: les coses no han canviat tant. Segueixen arribant –i amb més força que mai- els cops de porta, els pals a les rodes i les negatives rotundes des d’Espanya. I, alerta!, el Govern del Partit Popular ha deixat de ser l’abanderat de la causa, perquè a les seves proclames s’hi ha sumat amb cert fervor el Partit Socialista, entre d’altres. Ja té pebrots, amb perdó, que aquest sigui l’únic aspecte que els uneixi, i no l’educació o la seguretat dels ciutadans, per posar alguns exemples a l’atzar. Esquerres i dretes unides per una mateixa causa: que els catalans no tinguem ni la oportunitat de votar. Aquest és el nivell.
**Versión en castellano
Per fi tenim data i pregunta per la tan esperada consulta, però no ens enganyem: les coses no han canviat tant. Segueixen arribant –i amb més força que mai- els cops de porta, els pals a les rodes i les negatives rotundes des d’Espanya. I, alerta!, el Govern del Partit Popular ha deixat de ser l’abanderat de la causa, perquè a les seves proclames s’hi ha sumat amb cert fervor el Partit Socialista, entre d’altres. Ja té pebrots, amb perdó, que aquest sigui l’únic aspecte que els uneixi, i no l’educació o la seguretat dels ciutadans, per posar alguns exemples a l’atzar. Esquerres i dretes unides per una mateixa causa: que els catalans no tinguem ni la oportunitat de votar. Aquest és el nivell.
La veritat és que les discussions
dialèctiques entre un i altre bàndol ja comencen a cansar. Mentrestant, el país
és ple de tertulians que es deuen guanyar molt bé la vida anant de ràdio en
ràdio i de plató en plató, però que certament no aporten masses idees noves al
debat. I el motiu pel qual cansen i fins i tot, avorreixen, és perquè a
Catalunya i a Espanya no es parla del mateix. I, suposo que estareu d’acord amb
mi, quan en una discussió no es parla sobre el mateix, és impossible arribar a
conclusions vàlides.
Us heu fixat en quin és l’únic argument
que utilitzen els Rajoy, Rubalcaba, Gallardón, Chacón i companyia? la legalitat. Ens estem cansant de sentir
que la Constitució no ho permet, que els Tractats de la Unió Europea ens farien
automàticament fora i que quedaríem apartats d’organitzacions internacionals de
les quals ara formem part. Seria tot un detallàs, ho dic ben seriosament, que el
Sr. Mariano Rajoy, ara que ha tornat del funeral d’en Nelson Mandela –a
l’Estadi que tants bons records li porta- la propera vegada que digui que una
cosa és il·legal, com a bon amant de la legalitat, ens citi quin o quins
articles de quina o quines lleis ho especifiquen. Els ciutadans no som com els
Jutges, a nosaltres no se’ns aplica el principi iura novit curia.
A Catalunya, en canvi, ens hem entestat en
parlar de quelcom més abstracte: la democràcia.
Com que som tossuts de mena, els ciutadans i els polítics de Catalunya hem
decidit fixar-nos objectius col·lectius a través d’un camí tortuós, però
absolutament pacífic. Ens hem obsessionat en incloure tantes sensibilitats al
procés, que ara resulta que no tenim una pregunta, sinó dues. Hem volgut
convidar a la festa el partit d’un senyor federalista que fa quatre dies
brindava per la Constitució amb els seus amics del no-no. I, a sobre, hem
volgut ser tan escrupolosos en l’apartat jurídic, que no tenim una via per tal d’aconseguir
la independència, sinó cinc.
Arribats a aquest punt, hem de
preguntar-nos quin argument guanyarà el pols: seran les lleis o serà la
democràcia? Com que no sé què ens depara el futur, m’agrada observar el passat,
avui més present que mai: algú s’imagina que el món hauria rendit el mateix
homenatge a Mandela si aquest, enlloc de desafiar-les, hagués obeït les lleis,
abandonant els seus ideals?
Un dels arguments estrella extret del
manual que utilitzen els contraris a la independència és l’amenaça de sortida
de la Unió Europea. Ahir ho va afirmar el President del Consell Europeu, Herman
Van Rompuy, un senyor que representa a 500 milions d’europeus però que, per
cert, ocupa un càrrec pel qual no l’ha votat ningú. Tot i que fins a dia d’avui
no tenim cap precedent i cap article del Tractat de la Unió Europea ni del
Tractat de Funcionament de la Unió Europea ho preveu, hem d’acceptar aquesta
possibilitat. El que és inacceptable és que no ens expliquin la segona part de
la qüestió: la obligació irrenunciable d’Espanya de posar-se a negociar amb
Catalunya les relacions d’aquesta amb la Unió Europea un cop adquirís la plena
sobirania.
Deixant de banda aquesta discussió legal
complicadíssima, algú ha sentit mai un representant de qualsevol Institució de
la Unió Europea negant el dret a l’autodeterminació de Catalunya? La resposta
és no, perquè això xocaria de ple amb alguns dels pilars fonamentals de la Unió
Europea: la democràcia i el respecte a les minories.
La modernitat, el progrés i la llibertat
avancen molt més ràpid que les lleis, que no deixen de ser un reflex de les
societats i una manera d’atrapar els signes del temps. Si us hi fixeu bé, els
contraris a la independència no alcen les seves veus contra la independència,
sinó contra la consulta en sí mateixa. Aquesta és la por que tenen els que s’autoanomenen
“demòcrates” envers la democràcia. I aquesta por és el que ens farà guanyar el
pols.
JOSEP ROCHÉS RIBAS
Palamós
Palamós
Molt bon article, Josep! M'ha agradat quan atribuies a Espanya el debat (monòleg) de la legalitat mentre que, a Catalunya, ens centrem en el fet més radicalment democràtic (vots i urnes).
ResponEliminaNo sé exactament en aquest pols qui guanyarà però seria un error que s'imposessin estructures que no hem votat i que no reflecteixen els mecanismes i aspiracions de societats modernes.
La democràcia sempre guanya, el poder de la paraula, la raó, el convenciment, els sentiments, els ideals, els projectes i horitzons són items prou ambicions com per transgredir i superar qualsevol estructura legal, ho aconseguirem. És important que la societat entengui que el pas que ha fet el país no és el definitiu, que ja ho deia el President Companys: tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer.
Potser encara hem de patir més, potser la lluita continua el 10 de novembre de 2014, potser la victòria encara no és a prop però resistirem.
Si bé les nostres generacions precedents s'han passat la vida lluitant, cal tenir esperança en les noves generacions que hem nascut en democràcia, nosaltres no hem nascut per resistir, hem nascut per vèncer i ho farem
Quanta raó, Xevi! Una abraçada!
Elimina