Tuníssia, un Estat que gaudeix teòricament d'un dels graus de desenvolupament més elevats del continent africà, està atravessant una de les situacions més crítiques de la seva història. Després de 23 anys al poder, el seu president
, davant d'una fulgurant revolució popular.
La gent s'ha llançat als carrers reclamant justícia i llibertat, valors realment qüestionables fins a dia d'avui a Tuníssia. L'enderrocament del Govern ha estat contundent i ràpid, davant la perplexitat de la Comunitat Internacional, que s'ha vist sorpresa per la extraordinària rapidesa dels fets. Fins que fa poques hores no s'ha sabut que l'
ex-president tunissià ha estat acollit per l'Aràbia Saudita (després que França el rebutgés), s'han viscut hores de desconcert i controvertides informacions.
Però, què va fer esclatar aquesta Revolució Popular?
Ara fa menys d'un mes, el dia 17 de desembre,
un jove tunissià es va cremar públicament davant l'Ajuntament de la seva localitat, Sidi Bouzid, com a acte desesperat de
protesta davant del tancament del seu petit negoci per part de la polícia. El dia 5 de gener, va morir a un hospital.
Aquest jove, sense feina en l'àmbit que havia estudiat, informàtica, havia muntat un petit negoci on venia fruites i verdures. La policía, inconscient de les conseqüències que això desencadenaria, va confiscar-li el local.
Un exemple més de que
una petita espurta pot canviar el destí d'un poble...
Com sempre, m'agradaria acabar l'article amb alguna experiència personal relacionada amb el tema. En aquest cas, m'agradaria manifestar el
sentiment d'incredulitat que he viscut les dues vegades que he estat a Tuníssia.
Normalment, les agències de viatges i les empreses del sector turísitic, tendeixen a vendre els seus productes amb un grau d'exageració força important, per tal de captar l'atenció dels clients potencial. Això no és cap novetat. El que m'agradaria manifestar, és que en el cas de Tuníssia, he experimentat un dels
enganys més desproporcionats.
Aprofitant-se del fet que Tuníssia és un destí turístic molt important pels europeus, aquestes agències pretenen fer creure als seus clients que la totalitat del país gaudeix de la prosperitat de pobles com
Sidi Bou Said o els barris propers a la
Medina de Tunis (recorregut habitual per les visites curtes a Tuníssia, a més de les ruines de Cartago). Amb les dues experiències i els fets de les últimes setmanes, tinc ben clar que hi ha una diferència abismal entre la realitat pura i dura de Tuníssia i la percepció que s'enduen la majoria de turistes i visitants.
La
primera vegada que vaig visitar Tuníssia va ser l'any 2000. Mai abans havia trepitjat l'Àfrica. Encara no havien succeït els atemptats terroristes de l'11-S. Un dels records més impactants que tinc, és que un policia va pujar a l'autobús per advertir-nos que
no podiem fer fotografies a cap edifici que portés la Bandera de Tuníssia. Ens va amenaçar dient que si algun agent ens veia fent-ho, ens requisaria la càmara. Recordo la meva incredulitat davant d'això... Vaig preguntar al meu pare "per què fan això, Papa?" i no em va saber respondre... Tenia 9 anys. La meva sorpresa va ser que moltíssims edificis estaven coronats per banderes. Eren edificis públics. Evidentment, no me la vaig jugar. Pel que fa a la resta, ens van portar a llocs absolutament plens de turistes, europeus, amb la qual cosa em vaig sentir com una mena de "bombolla occidental" al bell mig d'una comunitat cultural ben diferent. Amb el temps he vist que aquesta no és la manera de disfrutar viatjant. Ni d'apendre.
La
segona vegada va ser l'any 2008, fa poc més de dos anys, quan vam fer-hi escala amb el viatge de final de curs. La majoria de companys i companyes van escollir l'excursió que havia fet 8 anys enrera, però jo aquesta vegada no vaig voler. Volia conèixer una
Tuníssia diferent. Amb un grup reduït, vam decidir caminar per La Goulette, la localitat més propera al Moll on els creuers atraquen. Abans de desembarcar, recordo com si fos ara un anunci de la megafonia que descrivia Tuníssia com "la terra més civilitzada de l'Àfrica". Ni cinc minuts més tard, quan abandonàvem la terminal portuària, vaig al·lucinar amb les fortes discussions que tenien els taxistes entre ells. Es barallaven per l'ordre de preferència en cas que demanessim un taxi. Tot i dir en repetides ocasions, que no necessitàvem els seus serveis, alguns fins i tot van arribar a les mans... I, dins el meu cap, ressonava aquell anunci de la megafonia... Un cop a La Goulette, vam entrar dins un mercat, i no precisament dels que estan pensats per turistes. Sempre m'ha encantat visitar mercats... Els preus eren molt més baixos, la gent comprava el que bonament podia i els comerciants ens miraven com si fossim extraterrestres. Res a veure amb la prosperitat artificial dels barris cèntrics de la capital. Allò també era Tuníssia, i només a dos passes del creuer ple de luxes...
Ara s'ha demostrat, davant la perplexitat de milers de turistes europeus, que Tuníssia no és, ni de bon tros, l'oasi africà que tenien al cap.
JOSEP ROCHÉS RIBAS
Palamós
1) La campanya electoral totalment destructiva de dos partits polítics que, amb l'argument (o excusa) del bilingüisme -que ningú ha negat fins a dia d'avui, que jo sàpiga)- han abusat d'una manera flagrant de la crítica contra la llengua i la cultura catalanes. No entenc la finalitat de buscar fantasmes que no existeixen, d'insinuar que el castellà és una llengua perseguida a Catalunya -quan realment això és més fals que un bitllet de 300€, perquè si surts al carrer, és del tot impossible que no sentis algú parlant, amb tota la llibertat i naturalitat del món, el castellà-, no ho entenc... més enllà de la voluntat de provocar una esquerda que divideixi la societat. I és que, volent separar les dues llengües que conviuen magníficament a Catalunya no fem cap favor a ningú... restar és sempre negatiu!
