Les fronteres que trenca l'esport

Diuen que en èpoques de crisi econòmica els humans sovint també patim certes crisis de valors. Sota el meu punt de vista, la crisi econòmica que ens afecta actualment, no n’és una excepció: ens trobem immersos en una crisi de valors tan o més forta que la pròpia crisi econòmica. No obstant, en els darrers anys, l’esport s’està erigint com una font inesgotable de lliçons magistrals, extrapolables a qualsevol àmbit de la vida. Vegem-ne alguns exemples que m’agraden personalment:

Gràcies a un esportista com Rafa Nadal, molts hem après que la tenacitat i la confiança en un mateix són la clau per assolir objectius; gràcies a Lance Armstrong, moltes persones que han patit una greu malaltia, han vist un bri d’esperança a l’horitzó i han lluitat amb optimisme per superar-la; gràcies a equips com l’actual Barça, hem entès que sovint no cal anar a buscar fora de casa allò que podem conrear des de la base, inculcant uns valors inesgotables.

Dijous passat vaig tenir la sort d’assistir al primer Congrés Entrenador 360º, un innovador punt de trobada per a tècnics, monitors, gestors, educadors, esportistes, estudiants i directius de qualsevol branca del món de l’esport, interessats en poder aprofundir en una sèrie d’aspectes que sovint no són visibles pel simple espectador.

Parlo, per exemple, de conceptes com la gestió que un esportista de primer nivell ha de fer del seu entorn (amics i familiars, fans, premsa), les tècniques que utilitzen alguns entrenadors per aconseguir tenir una plantilla cohesionada, la concentració que requereix el procés previ a l’èxit, el lideratge en un esport d’equip, la capacitat de saber il·lusionar i motivar d’altres persones, la preparació mental, etcètera.

Amb un cartell de conferenciants de luxe, unes instal·lacions òptimes i una sèrie de personalitats entre els assistents, el Congrés organitzat per l’empresa esportiva Trans World Sports Management (TWSM), juntament amb altres institucions i mitjans de comunicació sota el lema formació competitiva en l’esport, reunia tots els al·licients per esdevenir un èxit. I així va ser, al meu entendre.

Durant dos dies molt intensos (jo només vaig poder assistir-hi el primer), l’Auditori de l’Edifici Docent de la Secretaria General de l’Esport va acollir fins a 9 conferències d’esportistes en actiu, entrenadors de primer ordre, esportistes retirats i professors d’Universitat. Cada conferència era presentada per un personatge, sovint també conegut públicament, que feia una breu introducció sobre la persona que faria l’speech:

ÀLEX CORRETJA: Treball en equip

L’extennista català Àlex Corretja (37 anys), dirigeix actualment una empresa de management esportiu. Ha estat entrenador personal d’Andy Murray i analista tècnic de Televisió Espanyola. Com a tennista, va guanyar 17 títols individuals d’entre els que destaca el Tennis Màster Cup de Hannover (1998) i els Màster Sèries de Roma (1997) i Indian Wells (2000); col·lectivament, va ser el capità de la selecció espanyola guanyadora de la Copa Davis (Palau Sant Jordi, 2000).

Corretja va començar preguntant als assistents si el tennis era un esport individual o col·lectiu. Davant d’una clara resposta que considerava el tennis un esport individual, el tennista va voler demostrar que això no és tan així: explicant el grup de professionals que s’amaguen darrera un tennista, tothom va quedar convençut que la influència que aquests produeixen en l’esportista és determinant...

Esquemàticament, podríem dir que entre el tennista i el seu objectiu (guanyar un títol) es situen, a una banda, la família i els amics (grup que podem anomenar entorn) i a l’altra, l’equip. Ambdós grups modulen la conducta de l’esportista, que també està subjecte a factors més externs, com ara la premsa (incondicionalment a favor quan les coses van bé i totalment d’esquena quan no s’aconsegueixen bons resultats) i l’afició.

L’equip que treballa per un tennista, que paradoxalment és pagat per ell mateix, està format per un coach (és l’entrenador i la persona que orienta i mana al tennista), un preparador físic (és qui treballa per aconseguir que el tennista assoleixi un nivell físic òptim; segons Corretja, aquest sovint engloba la figura del fisioterapeuta), un doctor (és qui coordina la nutrició i la prevenció de lesions), un psicòleg (s’encarrega de donar consells, però des d’un segon terme, a diferència del coach, que sempre és amb el tennista) i un manager (serveix de pont entre la premsa i els responsables dels torneigs i el tennista). Opcionalment, els tennistes compten amb els serveis d’un encordador, una persona que pot arribar a cobrar més de 2000€ per preparar 8 raquetes per a un torneig d’una setmana. És sorprenent saber que l’actual número 1 del món, Rafael Nadal, prescindeix d’aquesta figura, ja que confia en els encordadors oficials de cada torneig.

Corretja va acabar la seva intervenció assegurant, davant un públic bocabadat, que tot i que la importància de tot aquest engranatge és fonamental i influeix en el rendiment, el tennis segueix essent un esport individual, ja que el tennista és qui surt a la pista, qui pren cada decisió i l’únic capaç de decidir si dona una pilota per perduda.

LA FRASE: "L'entorn influeix en l'esportista, però al capdevall només ell s'enfronta a les adversitats. Ni tot és blanc, ni tot és negre: així és l'esport... i la vida!".

SANTI FREIXA: Gestió de la diversitat

Santi Freixa és l’únic dels conferenciants que és actualment esportista d’elit en actiu. Amb només 28 anys, el jugador d’hoquei herba tornarà la temporada vinent a casa, després d’haver voltat món demostrant el seu talent i les seves ganes d’aprendre. La seva història és commovedora: en Santi va ser nominat millor jugador del món Sub-23, però tot i aquesta condició, que en altres esports li hagués permès viure sobradament del seu èxit, el terrassenc va voler acabar els estudis (econòmiques) i sortir del seu propi niu: Terrassa. Després de convertir-se en el líder de l’Atlètic Terrassa, va decidir marxar a l’estranger. L’Argentina, Índia i Holanda, on va fer un màster mentre era l’estrella d’un dels millors equips del món, han estat els seus destins abans de tornar a casa amb la motxilla plena d’experiències d’un valor incalculable, com bé diu ell.

Santi Freixa va parlar de la gestió de la diversitat com un element imprescindible per assolir la glòria. Aportar tots els teus coneixements i valors en un país culturalment diferent pot resultar absolutament enriquidor d’una manera bidireccional. Això és el que va aconseguir l’holandès Maurits Hendriks quan va dirigir la selecció espanyola d’hoquei herba. Quan va arribar, aquest entrenador es va trobar amb un equip amb talent, joventut, caràcter i creativitat. No obstant, l’equip tenia certes mancances que l’holandès va saber omplir magistralment: el talent el va potenciar amb millors mètodes d’entrenament, la joventut la va fer explotar amb innovacions tecnològiques en el dia a dia, el caràcter el va reforçar amb l’estructura pròpia d’un equip global i la creativitat la va convertir en efectivitat. El resultat? Espanya, un país amb només 7000 llicències federatives, va guanyar la medalla de plata a Pequín, derrotant seleccions nacionals de gran potencial.

Un altre dels punts que va remarcar va ser la importància del procés d’aprenentatge: val la pena invertir en el procés, ja que és l’únic pas que es pot controlar. El català, a més, va assegurar que treballar al 100% durant el procés garanteix l’èxit: n’és una conseqüència necessària. De res serveix l’obsessió en un objectiu, ja que llavors la patacada pot ser monumental.

Centrant-se en l’experiència de jugar a l’estranger, va insistir en la rellevància de trobar el ritme d’adaptació idoni. Freixa va explicar que quan va anar a la Índia, abans d’entrenar, pujava a una mena de santuari amb tot l’equip per resar (a les 6 del matí!), llavors prenien el tè sagrat i llavors menjaven plats típics. Ell, per voler integrar-se ràpidament, deia sí a tot i va acabar caient malalt, segurament per un rebuig del seu cos, acostumat a un altre ritme de vida. Fent gala de la possibilitat d’aprendre dels errors, Freixa no va tornar a forçar la màquina i va recomanar als que viatgen lluny a viure no perdre la seva essència, els seus orígens, en definitiva, allò que et fa ser únic.

Tanmateix, l’esportista egarenc va insistir en els horitzons que et pot obrir aprendre un idioma. A mode d’exemple, va explicar que gràcies a haver-se esforçat a aprendre l’holandès en el seu primer any a Amsterdam, va fer guanyar un títol al seu equip.

Pot semblar una bestiesa, però Freixa tenia al seu stick la victòria: faltaven dos minuts quan havia d’executar un penal decisiu amb empat al marcador. Tot i la tensió de la situació, el català va entendre que un jugador rival deia al porter “aquest sempre els tira a l’esquerra i per baix”. Evidentment, el va tirar a la dreta de la porteria, anotant un gol clau. L’endemà les portades dels diaris el van fer l’heroi de l’equip. Que gran l’esport.

LA FRASE: “Un dia vaig entendre que havia de passar a actuar enlloc de queixar-me; va ser un gran pas per la meva carrera”.

JOSEP ROCHÉS RIBAS

Palamós