La Constitució espanyola i l'arròs a la cassola

*Article publicat a El Jurista, el diari jurídic en català

Diu la dita que “les comparacions són odioses” i probablement sigui una veritat com un temple. No obstant, sovint són necessàries per entendre la realitat, o almenys això és el que sostenia Sigmund Freud, quan l’any 1921 en una de les seves obres va escriure que les comparacions són fonamentals, ja que és realment excepcional que un subjecte pugui prescindir dels vincles amb els que l’envolten; per a la vida anímica de l’individu, l’altre és important: com a model, com a objecte, com a enemic...

Però l’objectiu d’aquestes línies va molt més enllà dels individus: el que m’agradaria comparar avui és la Constitució espanyola i l’arròs a la cassola.

Una de les primeres lliçons que aprenem els estudiants de dret quan entrem a la facultat és l’ordre jeràrquic que impera a l’Ordenament Jurídic espanyol, és a dir, quin és el rang d’importància que tenen els diferents tipus de normes que existeixen. És molt probable que el professor expliqui aquesta jerarquia a través d’una piràmide que, dit sigui de passada, sol quedar gravada a les ments dels alumnes. Aquesta piràmide té tres nivells, que s’estructuren de menys a més importància i d’acord amb la representativitat de la norma, de la següent manera: a la base hi trobem els reglaments (dictats pel Govern); al mig, les lleis (aprovades pel Parlament) i a la cúspide, com no podia ser d’una altra manera, la Constitució (refrendada pel poble).

És un fet contrastat que tots els aficionats a la cuina i la gastronomia, solen situar l’arròs a la cassola a la cúspide del seu ideari comú. Trobar una resposta a aquest fet resulta complicat, però imagino que els motius rauen en les mil i una maneres que existeixen -i encara s’han d’inventar- de preparar-lo. M’agraden molt els arrossos, però encara no n’he provat mai dos d’iguals. 

Diada Crucial de Catalunya

Catalunya, a diferència de la majoria de països occidentals, celebra la seva Festa Nacional tot commemorant una derrota històrica. Aquesta derrota, paradoxalment, no només va tenir com a conseqüència l’abolició d’una sèrie d’Institucions i drets adquirits al llarg de la seva centenària història, sinó que va suposar la signatura d’un contracte d’adhesió a Espanya que aviat complirà tres-cents anys de vigència. 

Quan l’Onze de Setembre de 1714 les tropes borbòniques encapçalades per Felip V van vèncer la resistència de la capital catalana després de mesos de setge, va iniciar-se tàcitament una relació jurídica entre Catalunya i Espanya, que dos anys més tard es va plasmar legalment a través del Decret de Nova Planta, un text jurídic que, dit sigui de passada, no ha estat mai derogat pels successius governs espanyols fins a dia d'avui.

Des de llavors, la història de Catalunya ha estat una mena de periple per recuperar allò que un Borbó absolutista, amb la mera voluntat d’uniformar les Lleis del Regne d’Espanya, ens va prendre. Durant aquests gairebé tres segles, no cal dir que la relació d’amor i odi entre els dos territoris traspassa les fronteres del món estrictament jurídic. Amb tot, i sobretot després que la història es repetís durant els anys de franquisme, podem afirmar que cada Onze de Setembre no recordem una derrota fatídica, sinó tot allò que els nostres avantpassats van voler preservar amb honor i perseverança. És precisament aquesta consciència de poble, aquest nacionalisme que no s’ha hagut d’inventar ningú, el que ens ha fet mantenir la nostra identitat durant tants anys, quan el més lògic hagués estat caure en l’oblit de la història o sota el pes de les lleis.

Però tornem al que anava: la Diada Nacional d’enguany. Tot feia preveure una assistència massiva als actes de la capital. Els catalans i catalanes fa temps que estan cansats. descontents i emprenyats. Els motius d’aquest malestar són tants, que costa enumerar-los: retallades a Lleis aprovades pel Parlament amb la plena sobirania del poble català, recursos d’inconstitucionalitat, dèficit fiscal insostenible, acusacions d’insolidaritat, ridiculitzacions i culpes de tots els mals, atacs a la llengua, etcètera. 

11 de Setembre 2012: una Diada històrica

Aquí teniu un petit resum en forma de vídeo de la Diada Nacional de Catalunya viscuda ahir a Barcelona en primera persona.

És difícil copsar l'emoció viscuda veient com persones vingudes d'arreu de Catalunya (i fins i tot de l'estranger) desfilaven amb un sol crit pels principals carrers de Barcelona. Avis, nadons, joves i adults van dir cívicament al món que volem ser el proper Estat sobirà d'Europa. Això no té marxa enrera!

JOSEP ROCHÉS RIBAS

Barcelona