Per si algú se n'havia oblidat, el Barça va sortir ahir al Bernabéu a recordar al món que aquest equip encara és molt bo. Res més enllà de refrescar la memòria...
Per si algú se n'havia oblidat, els blaugranes van tornar a defensar a ultrança l'estil que els ha fet únics arreu del món. Amb valentia, davant l'únic equip que, ara per ara, li podria fer ombra.
Per si algú se n'havia oblidat, ahir es va demostrar que les fronteres se les posa aquest equip, perquè encara disposa de recursos il·limitats per sorprendre.
Aquí teniu un petit resum del partit d'ahir (R. Madrid 1 - 3 FC Barcelona) amb les 10 cosetes que més em van cridar l'atenció.
1) Expectació (desmesurada?). Novament, en gran Clàssic va paralitzar dues ciutats i els mitjans d'arreu del món van encarregar-se de donar molta transcendència a aquest enfrontament.
Sóc dels que penso sincerament que aquest partit era important, però ni molt menys definitiu, guanyés qui guanyés... Queden molts punts en joc i encara han de passar moltes coses. De totes maneres, mai està de més sobrevalorar un Clàssic. S'ho val.
2) Nervis. Una sensació de nerviosisme s'havia apoderat dels culés els dies, i fins i tot, les setmanes, abans del Clàssic. Un Madrid en el seu millor moment i amb un entorn eufòric va contagiar cert neguit a Barcelona. La pilota havia de començar a rodar.
3) Aliniacions: declaració d'intencions. Guardiola i Mourinho van deixar clares les seves pretensions des de l'inici. El tècnic català va sortir amb un equip d'aquells que es va transformant a mesura que avança el partit -per cert, un altre onze inèdit-. Un Barça mutant (com defineix d'una manera excel·lent el gran Martí Perarnau a la seva crònica) amb Mascherano i Villa a la banqueta.
El portuguès, en canvi, va ser més clàssic, i va confiar en l'equip que darrerament li estava funcionant tan bé, col·locant a Benzemá en punta. Prohibit arronçar-se.
4) El gol més ràpid de la història dels Clàssics. 22 segons de partit i després d'una errada del porter blaugrana, el Madrid s'avançava al marcador. Sens dubte, un important gerro d'aigua freda. O potser un estímul necessari?
En aquest punt m'agradaria destacar el gest de Pep Guardiola cap a Víctor Valdés en la roda de premsa posterior al partit, destacant que tot i l'errada, en Víctor va seguir jugant totes les pilotes amb els peus, demostrant una gran fortalesa mental tot i la gravetat del seu error inicial.
5) La reacció. Quan tothom es temia el pitjor, els onze homes que anaven vestits de blaugrana i que es trobaven sobre la gespa, es van encarregar de revertir la situació. Ells van creure més que ningú en què això no podia quedar així.
A tot això hi va ajudar una resposta, desencertada al meu entendre, del Madrid, que enlloc de seguir prement l'accelerador, va relaxar-se i es va anar endarrerint, donant ales al Barça.
6) Canvi tàctic. Una vegada més, Pep Guardiola va fer una demostració d'intel·ligència tàctica. Va esperar-se uns minuts per tal de temperar el partit, posar les coses a lloc, i llavors va fer el canvi: Alves va abandonar la defensa, que passava a ser de tres i es va incorporar a l'extrem dret. 3-4-3. Amb un Barça més mutant que mai: tot semblava el que no era. Alexis va fixar els dos centrals jugant més a l'eix, Messi va tenir tota la llibertat del món, jugant entre línies. La gran mentida que ens agrada tant als amants del futbol.
6) L'empat: Reiniciar partido. El gol d'Alexis Sánchez, que va fer un autèntic partidàs, va posar aquell punt de tranquilitat que faltava per reforçar la confiança i l'estat d'ànim de tants culés, que, a casa o als bars, havien quedat més glaçats que la freda nit, amb un començament que ni el més imaginatiu podia representar-se. A partir d'aquí va començar un nou partit.
7) La pilota ho és tot. Quan el Barça va empatar, es va fer amo i senyor de la possessió, demostrant que la seva identitat depèn indispensablement de la piloteta. El Madrid pateix molt quan el Barça combina, perquè els jugadors queden descol·locats. A més, està demostrat que quan això passa, els madridistes esborren efectius del partit: Ozil no defensa, Benzemá queda aïllat i Cristiano es desquicia i desapareix del partit.
8) La segona part. Sublim. Després del descans, hi ha poc a dir. Un autèntic monòleg del Barça, amb dos punts àlgids, els gols de Xavi i Cesc, que (per si algú se n'havia oblidat) també estaven sobre la gespa del Santiago Bernabéu. Brillant segona part, on fins i tot es van poder dossificar forces de cares al Mundialet de Clubs.
9) Iniesta. Descomunal, sense comentaris. Em té enamorat fins a tal punt, que els xiulets quan el van canviar em van semblar un insult a la intel·ligència...
10) Futur. Per si algú en dubtava, aquest equip va renovar la confiança i la il·lusió de tot el barcelonisme i, perquè no dir-ho, dels amants del futbol. Ara toca seguir així al Mundialet de Clubs del Japó. No en tinc cap dubte que l'idioma Barça encara té molta corda!
Per si algú se n'havia oblidat, els blaugranes van tornar a defensar a ultrança l'estil que els ha fet únics arreu del món. Amb valentia, davant l'únic equip que, ara per ara, li podria fer ombra.
Per si algú se n'havia oblidat, ahir es va demostrar que les fronteres se les posa aquest equip, perquè encara disposa de recursos il·limitats per sorprendre.
Aquí teniu un petit resum del partit d'ahir (R. Madrid 1 - 3 FC Barcelona) amb les 10 cosetes que més em van cridar l'atenció.
1) Expectació (desmesurada?). Novament, en gran Clàssic va paralitzar dues ciutats i els mitjans d'arreu del món van encarregar-se de donar molta transcendència a aquest enfrontament.
Sóc dels que penso sincerament que aquest partit era important, però ni molt menys definitiu, guanyés qui guanyés... Queden molts punts en joc i encara han de passar moltes coses. De totes maneres, mai està de més sobrevalorar un Clàssic. S'ho val.
2) Nervis. Una sensació de nerviosisme s'havia apoderat dels culés els dies, i fins i tot, les setmanes, abans del Clàssic. Un Madrid en el seu millor moment i amb un entorn eufòric va contagiar cert neguit a Barcelona. La pilota havia de començar a rodar.
3) Aliniacions: declaració d'intencions. Guardiola i Mourinho van deixar clares les seves pretensions des de l'inici. El tècnic català va sortir amb un equip d'aquells que es va transformant a mesura que avança el partit -per cert, un altre onze inèdit-. Un Barça mutant (com defineix d'una manera excel·lent el gran Martí Perarnau a la seva crònica) amb Mascherano i Villa a la banqueta.
El portuguès, en canvi, va ser més clàssic, i va confiar en l'equip que darrerament li estava funcionant tan bé, col·locant a Benzemá en punta. Prohibit arronçar-se.
4) El gol més ràpid de la història dels Clàssics. 22 segons de partit i després d'una errada del porter blaugrana, el Madrid s'avançava al marcador. Sens dubte, un important gerro d'aigua freda. O potser un estímul necessari?
En aquest punt m'agradaria destacar el gest de Pep Guardiola cap a Víctor Valdés en la roda de premsa posterior al partit, destacant que tot i l'errada, en Víctor va seguir jugant totes les pilotes amb els peus, demostrant una gran fortalesa mental tot i la gravetat del seu error inicial.
5) La reacció. Quan tothom es temia el pitjor, els onze homes que anaven vestits de blaugrana i que es trobaven sobre la gespa, es van encarregar de revertir la situació. Ells van creure més que ningú en què això no podia quedar així.
A tot això hi va ajudar una resposta, desencertada al meu entendre, del Madrid, que enlloc de seguir prement l'accelerador, va relaxar-se i es va anar endarrerint, donant ales al Barça.
6) Canvi tàctic. Una vegada més, Pep Guardiola va fer una demostració d'intel·ligència tàctica. Va esperar-se uns minuts per tal de temperar el partit, posar les coses a lloc, i llavors va fer el canvi: Alves va abandonar la defensa, que passava a ser de tres i es va incorporar a l'extrem dret. 3-4-3. Amb un Barça més mutant que mai: tot semblava el que no era. Alexis va fixar els dos centrals jugant més a l'eix, Messi va tenir tota la llibertat del món, jugant entre línies. La gran mentida que ens agrada tant als amants del futbol.
6) L'empat: Reiniciar partido. El gol d'Alexis Sánchez, que va fer un autèntic partidàs, va posar aquell punt de tranquilitat que faltava per reforçar la confiança i l'estat d'ànim de tants culés, que, a casa o als bars, havien quedat més glaçats que la freda nit, amb un començament que ni el més imaginatiu podia representar-se. A partir d'aquí va començar un nou partit.
7) La pilota ho és tot. Quan el Barça va empatar, es va fer amo i senyor de la possessió, demostrant que la seva identitat depèn indispensablement de la piloteta. El Madrid pateix molt quan el Barça combina, perquè els jugadors queden descol·locats. A més, està demostrat que quan això passa, els madridistes esborren efectius del partit: Ozil no defensa, Benzemá queda aïllat i Cristiano es desquicia i desapareix del partit.
8) La segona part. Sublim. Després del descans, hi ha poc a dir. Un autèntic monòleg del Barça, amb dos punts àlgids, els gols de Xavi i Cesc, que (per si algú se n'havia oblidat) també estaven sobre la gespa del Santiago Bernabéu. Brillant segona part, on fins i tot es van poder dossificar forces de cares al Mundialet de Clubs.
9) Iniesta. Descomunal, sense comentaris. Em té enamorat fins a tal punt, que els xiulets quan el van canviar em van semblar un insult a la intel·ligència...
10) Futur. Per si algú en dubtava, aquest equip va renovar la confiança i la il·lusió de tot el barcelonisme i, perquè no dir-ho, dels amants del futbol. Ara toca seguir així al Mundialet de Clubs del Japó. No en tinc cap dubte que l'idioma Barça encara té molta corda!
JOSEP ROCHÉS RIBAS
Palamós
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada