*Article publicat a El Jurista, el diari jurídic en català
Darrerament, són moltes les veus que reclamen l’adaptació de l’ordenament jurídic espanyol a la realitat i al context social del moment. Així doncs, és probable que en els propers mesos veiem canvis substancials en relació a la política d’habitatges o que fins i tot, malgrat les reticències de molts polítics, s’obri la porta a una reforma en profunditat de la Constitució. De fet, la majoria dels sistemes legals que existeixen arreu del planeta –amb excepció de l’islàmic, on el fort component religiós i ideològic fa que els principis siguin pràcticament inamovibles- es caracteritzen per aquesta constant adaptació a les necessitats del moment. El dret, per tant, idealment no hauria d’anar mai per davant de la voluntat dels individus, sinó adequar-se als signes del temps. Els humans tenen unes necessitats que varien constantment i el dret, d’una manera similar a la tecnologia, té la funció de buscar aquells mecanismes que proporcionin la màxima comoditat als individus, a través de la regulació de l’entorn en el qual aquests interactuen. No obstant, si algun sistema es caracteritza per aquesta adaptació i reformulació constant, aquest és sens dubte el Common Law, el màxim exponent del qual es troba a Anglaterra.
Darrerament, són moltes les veus que reclamen l’adaptació de l’ordenament jurídic espanyol a la realitat i al context social del moment. Així doncs, és probable que en els propers mesos veiem canvis substancials en relació a la política d’habitatges o que fins i tot, malgrat les reticències de molts polítics, s’obri la porta a una reforma en profunditat de la Constitució. De fet, la majoria dels sistemes legals que existeixen arreu del planeta –amb excepció de l’islàmic, on el fort component religiós i ideològic fa que els principis siguin pràcticament inamovibles- es caracteritzen per aquesta constant adaptació a les necessitats del moment. El dret, per tant, idealment no hauria d’anar mai per davant de la voluntat dels individus, sinó adequar-se als signes del temps. Els humans tenen unes necessitats que varien constantment i el dret, d’una manera similar a la tecnologia, té la funció de buscar aquells mecanismes que proporcionin la màxima comoditat als individus, a través de la regulació de l’entorn en el qual aquests interactuen. No obstant, si algun sistema es caracteritza per aquesta adaptació i reformulació constant, aquest és sens dubte el Common Law, el màxim exponent del qual es troba a Anglaterra.
Mentre
preparava els meus exàmens a la University
College London vaig topar-me per casualitat amb un d’aquells llibres capaç
d’alegrar-te una monòtona tarda d’estudi. L’obra, titulada Understanding the Law, presenta els fonaments del dret anglès d’una
manera planera i molt agraïda, tant per persones que volen iniciar estudis
jurídics, com per simples curiosos o estudiants estrangers amb ganes de
conèixer els orígens i l’evolució d’un dels sistemes jurídics més antics i
consolidats del món. El seu autor, Geoffrey
Rivlin, és un jurista de reconegut prestigi al Regne Unit, amb una gran
capacitat per utilitzar símils molt eloqüents per tal d’explicar els autèntics
pilars del dret anglès. D’entre aquests símils, m’agradaria destacar-ne un que
particularment em va encantar. Rivlin, aprofitant que Anglaterra és un país ple
de palaus majestuosos, defineix el conjunt del sistema legal britànic com un palau
invisible.
Aquest
palau s’ha construït gràcies a les
petites aportacions de centenars de jutges que, basant-se en un escrupolós
sentit comú, han anat col·locant les pedres invisibles d’una gran obra que ara
governa la vida de milions de persones, no només dins del Regne Unit, sinó
arreu del món. Es calcula que aproximadament uns 2,300 milions de persones viuen
en jurisdiccions on s’aplica el dret anglosaxó basat en la jurisprudència o bé
en un sistema mixt que inclou certes característiques d’aquest. Evidentment,
l’hegemonia de l’Imperi Britànic durant el segle XIX encara té importants
reminiscències en l’actualitat, doncs la majoria d’Estats de la Commonwealth
(d’entre els que podríem destacar Canadà, Austràlia, Singapur, Hong
Kong o la Índia) a més dels Estats Units –excepte Louisiana- segueixen
utilitzant aquest sistema, amb les seves particularitats.
Així
doncs, ha estat a partir dels milers de casos que han arribat als òrgans
judicials anglesos durant segles, que els Jutges han anat contribuint
–juntament amb les lleis aprovades pel Parlament- a la creació d’un enorme palau, que tot i ser invisible, no és, en absolut,
inexistent. Malgrat això, tots sabem que no hi ha cap palau dels que cada dia
rep milers de turistes que s’hagi erigit del no res. Els monuments que són
patrimoni de la humanitat pateixen alteracions de tot tipus al llarg dels temps
i s’han d’anar remodelant paulatinament. No obstant això, aquestes
modificacions són normalment invisibles als ulls del turista, que percep els
palaus com edificis harmoniosos i d’una bellesa extraordinària. Això és
exactament el que ha succeït amb el dret
de precedent anglès, que tot i els múltiples petits canvis de rumb o les
millores que ha experimentat –per exemple, amb la creació de nous tribunals per
cobrir àrees on la justícia no arribava- segueix mostrant una estructura
coherent.
Una
altra característica fonamental del dret anglès és que el país està governat
per una norma suprema que, tot i que no ha estat mai posada negre sobre blanc,
tothom sap que existeix. A diferència de la majoria de territoris del món,
doncs, Anglaterra té una Constitució no escrita. I la veritat és que aquest descuit no els ha anat gens malament
fins a dia d’avui, ja que ningú ha posat en dubte, des que va concloure la
Guerra Civil Anglesa l’any 1651, que és la doctrina de la sobirania
parlamentària la que impera al conjunt del Regne Unit. Conseqüentment, el
Parlament britànic –compost per la Cambra dels Comuns (escollida
democràticament) i la Cambra dels Lords (formada per Lords espirituals i Lords
temporals assenyalats per la Reina)- té la potestat de canviar relativament
ràpid la Constitució amb la simple aprovació de noves lleis. Per aquesta
senzilla raó, per exemple, el Referèndum que celebrarà properament Escòcia per
esdevenir un Estat independent mai ha estat titllat d’anticonstitucional.
Per
tant, si seguim amb el símil, podríem afirmar que la Constitució britànica
seria la sala del tron invisible,
situada al lloc més privilegiat del palau
invisible. Pels britànics, la Constitució simbolitza la manera com el país
s’ha anat governant, sota una escrupolosa divisió de poders, sense deixar
d’adaptar-se mai a la modernitat. El gran atribut que regeix la Constitució, a
més de la flexibilitat que ja he
mencionat, és el consens, entès com
l’àmplia visió acceptada del comportament correcte. Aquesta doctrina segueix
tenint vigència actualment, malgrat que el Regne Unit pertany a la Unió Europea
i per tant, ha cedit –no sense reticències- una part de la seva sobirania a les
Institucions europees. Seguint l’enciclopèdia jurídica de dret anglès Halsbury’s, la Constitució es basa en
que “cap ens o partit polític té el monopoli de la saviesa, les Institucions de
l’Estat han de ser democràtiques i legalment responsables i han de promoure el
bon govern cap a l’interès general, enlloc de respondre a interessos personals
o de petits sectors de la societat”. En definitiva, doncs, la Constitució
britànica compren un vast nombre de lleis, declaracions, principis i precedents
que defineixen el poder de la gent a través del Parlament i enfront la
Monarquia.
Aquesta
flexibilitat contrasta òbviament amb la rigidesa de la majoria de constitucions
del món. Si ens fixem en la Constitució espanyola de 1978, cal tenir present
que en els seus gairebé 35 anys d’història ha estat modificada només dues
vegades i sempre per imperatiu europeu, convertint-se en una autèntica cuirassa
en mans de polítics amb poca voluntat de canviar les coses.
JOSEP ROCHÉS RIBAS
Londres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada