El valor de l'honestedat a través d'una anècdota molt britànica

Ja sigui a través dels mitjans de comunicació o durant una simple conversa entre amics, probablement no sóc l’únic que darrerament ha escoltat com algú, sense cap mirament, utilitza la generalització per definir qualsevol cosa. Així, per exemple, està de moda parlar d’una classe política corrupta, d’una societat consumista o de tomàquets que no tenen gust de tomàquet. Per descomptat, no ens podem oblidar de la cèlebre frase “Tots els/les homes/dones són iguals!”

Aquest fenomen, que bàsicament consisteix en donar per cert un enunciat universal basant-se únicament en la veritat observada a través d’enunciats particulars, és sens dubte una de les operacions més importants de la ment humana. Sense ànim d’entrar en un debat filosòfic, cosa que seria ficar-me on no em demanen, el que m’agradaria discutir en aquest article és si de vegades aquesta operació té una justificació vàlida quan parlem de societats o cultures. En altres paraules, és possible afirmar que els alemanys són molt constants, que els italians són molt romàntics o que els japonesos són molt ordenats? Personalment crec que no, tot i que considero que les societats ordenen les seves preferències respecte els valors de maneres molt diferents. I això les acaba definint en molt bona mesura.

Degut als darrers escàndols de corrupció que han esclatat a Espanya –i per extensió, a la majoria de països del sud d’Europa- se m’acut que la honestedat no és un valor primordial de la nostra cultura. Els símptomes de la corrupció certament ja comencen a ser alarmants, però quan parlem de corrupció no hem d’oblidar que al darrera de tot plegat hi ha un valor humà en joc, que no és cap altre que la honestedat. 

Tot i que és evident que els casos de deshonestedat que provoquen més rebombori mediàtic quan surten a la llum són les estafes massives lligades normalment al diner públic i a personatges repugnants, no podem perdre de vista que cometre un acte deshonest està a l’abast de tothom, de les maneres més simples que us podeu imaginar. Hi ha maneres infinites de ser deshonestos fins a tal punt, que poca gent pot llançar la primera pedra. Podem ser deshonestos aprofitant per imprimir uns documents personals a l’oficina de la feina, copiant les respostes d’un company durant un examen, saltant-nos un semàfor en vermell quan la nit deixa els carrers deserts, colant-nos a la filera d’un concert, no declarant el sou que paguem a la cangur dels fills o, fins i tot, simulant que ens han fet una falta dins de l’àrea perquè l’àrbitre assenyali penal, i si pot ser, expulsi una persona innocent.

Precisament en relació a l'honestedat esportiva, m'agradaria explicar una anècdota personal molt colpidora que em va fer reflexionar. Ahir a la tarda, com molts dissabtes, vaig jugar un partit amb l’equip de futbol de la meva universitat, la University College London.  Els que em coneixeu i sabeu la meva gran afició per aquest esport no us podeu imaginar com estic gaudint d’aquesta magnífica experiència futbolística a l’estranger. Més enllà de córrer darrera d’una pilota, que també, el que em fascina és tot el que aprenc partit rere partit. El que envolta el futbol, vaja.

Doncs bé, corria aproximadament el minut 70 de partit amb empat a 1 al marcador. En un ràpid contra-atac, el nostre extrem dret va fer una passada creuada a l’esquena de la defensa i jo, arribant des de la banda esquerra després d’un esprint d’uns 20 metres, vaig intentar xutar de primeres des de la frontal de l’àrea, bàsicament perquè no em quedaven forces per controlar la pilota. Malauradament, el defensor va arribar just abans que jo i enlloc que colpejar la pilota, vaig impactar amb el seu peu –en concret, amb la sola de tacs d’alumini-. Després de veure les estrelles, vaig deixar-me caure dins de l’àrea, en part pel dolor, en part pel cansament. No vaig reclamar penal. Dos minuts més tard, el nostre porter va protestar vigorosament una decisió de l’àrbitre, que ens havia xiulat una clara falta en contra. Resultat? Targeta groga i aguantar un bon discurs del referee. Un cop acabat el partit, que per cert va finalitzar amb empat, a l’equip tenim una tradició que personalment trobo fabulosa: ens reunim a un Pub de Londres i prenem una cervesa discutint la jugada. El primer que hem de fer, però, és escriure anònimament en un paper qui creiem que ha estat el millor (man) i el pitjor (wanker) jugador del partit i justificar-ho. Llavors el capità ho llegeix i normalment ens fem uns farts de riure, sobretot amb el segon apartat. Ahir, però, va passar quelcom sorprenent. La majoria dels vots registrats per a pitjor jugador ens els vam repartir el porter i jo (7 per ell i 3 per mi). Les raons? Els nostres companys creien que havíem sigut deshonestos. L’un per protestar injustificadament una decisió arbitral i l’altre per fer una piscina i simular penal. Prometo que no era la meva intenció, però accepto que s’ho pensessin. Els meus companys –la majoria britànics- van condemnar el que ells creien que eren actituds deshonestes de membres del seu propi equip! Tota una declaració de principis...

Després d’haver jugat més de 15 anys a futbol en equips catalans, dubto que això hagués passat mai en qualsevol dels meus equips ni en la immensa majoria dels rivals als quals m’he enfrontat. El futbol català, espanyol, portuguès i italià es basa en un alt grau de picardia, de faltes comeses quan l’àrbitre no mira i d’una protecció a ultrança per part de l’equip quan un dels seus membres fa alguna cosa que no està permesa. Quan un jugador veu una targeta per protestar, es converteix automàticament en una víctima i quan un jugador fa trampes, entre tots el fem un heroi i ho trobem el més normal del món. A Anglaterra, en canvi, tot i que hi ha molta més agressivitat i els àrbitres són més permissius en aquests aspecte, els intents d’enganyar es veuen com actituds antiesportives i són rebutjats tant pels aficionats com pels mitjans de comunicació.

No crec que m’equivoqui si afirmo que aquesta escala de valors és extrapolable a qualsevol àmbit de la societat. Qüestió de prioritats. Pensem-hi.

JOSEP ROCHÉS RIBAS

Londres